Prohibir l’estelada

La bandera independentista catalana s'ha convertit en un reclam electoral llaminer. El massís de la raça, terme que Dionisio Ridruejo va agafar en préstec d’Antonio Machado, va respirar alleujat després que la Delegació del Govern a Madrid vetés l'exhibició de l'estelada a la final de la Copa del Rei. L'autoritat s'imposava a l'anarquia, la unitat d'Espanya al separatisme... Unes expressions més pròpies de l'Espanya que ora i badalla que de la de progrés i tolerància. Però la controvertida decisió —per evitar, deia la delegació, banderes que “incitin o fomentin comportaments violents o terroristes”— va xocar amb la justícia. El Jutjat Contenciós-Administratiu número 11 de Madrid va impedir el divendres passat que l’Executiu popular imposés la seva voluntat per la via dels fets consumats.

Fa amb prou feines tres setmanes, Fernando Andreu, jutge de l'Audiència Nacional, va arxivar per segona vegada la xiulada a l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei del 2015 per part d'aficionats de l’Athletic de Bilbao i del FC Barcelona. La insistència de la Fiscalia contrastava —segons els arguments del jutge— amb l'actitud laxa mantinguda pel ministeri públic el 2009, quan davant una situació idèntica no va apreciar cap delicte.

Ara el jutge del Contenciós-Administratiu de Madrid, que ha fet el revés al Govern de Rajoy i a una insistent Fiscalia, ha partit de la premissa que l'exhibició de banderes “que manifesten un sentiment o ideologia no generen violència, racisme, xenofòbia o intolerància”, que són les condicions que estableix la llei per prohibir els símbols en un recinte esportiu. Segons el jutge, les estelades són “una mera manifestació de la llibertat ideològica” recollida a la Constitució.

“El valor del pluralisme polític comporta la llibertat per pensar, expressar-se i participar o no participar en els processos polítics en condicions de transparència i igualtat amb els altres actors polítics, i en la mesura en què la democràcia implica pluralisme, empara la discrepància i les formes en les quals aquesta pugui manifestar-se, sempre que aquesta expressió sigui, al seu torn, respectuosa amb els drets dels altres”, apunta el jutge. Tot un desplegament d'aquest sentit comú del qual manca la Delegació del Govern a Madrid.

La bandera independentista és alguna cosa que, agradi o no, ha vingut per quedar-se. Un 47,8% de l'electorat català es va inclinar a favor d'opcions secessionistes les passades eleccions autonòmiques. Si gairebé la meitat dels votants es va manifestar en aquesta direcció, el camí més adequat per combatre’l políticament no és matar les emocions amb prohibicions, recuperant la millor tradició del franquisme.

També és cert que molts dels que ara s'han esquinçat les vestidures davant l'eventual prohibició, serien incapaços de suportar que el seu himne fos xiulat en un estadi. La càrrega emocional converteix el territori dels símbols nacionals en un camp de mines. Del que no hi ha cap dubte és que al segle XXI matar la llibertat amb la prohibició no és un recurs. Ni tan sols el PP català entenia una prohibició que el retorna a les caselles de la seva pitjor tradició: la que va inaugurar el partit de Mariano Rajoy presentant el recurs a l’Estatut català, que no va reparar a utilitzar tots els ressorts polítics fins a aconseguir una composició del Tribunal Constitucional d'acord amb els seus objectius.

Sens dubte la decisió de la delegada del Govern a Madrid pretenia buscar rèdits per un PP en hores baixes i sense socis a la vista. Res millor que aferrar-se a la polarització política contra extremistes i separatistes i presentar-se com a únic garant de l'Espanya eterna per mantenir la comunió entre el partit i aquest massís de la raça que és el seu electorat més conservador. Utopies compensatòries instrumentalitzades per a finalitats polítiques, deia Eric Hobsbawm sobre les nacions que intenten introduir racionalitat.

En tot cas i pel que fa a les actituds, ho apuntava, amb motiu de la xiulada el 2015 a l'himne i al Rei, José María Mena, exfiscal cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en aquest diari: “Només superarem aquesta perillosa espiral d'intolerància recíproca si comprenem i respectem els que se senten sincerament ofesos, i aquests, si es pregunten per què van xiular aquells, si es bandeja qualsevol remei repressiu, si es dessacralitzen tots els símbols, i, abans de res, amb democràtica bona educació”. L'important és la convivència. I a favor d'ella haurien de treballar els polítics, no únicament els jutges.