El Nou Camp Nou

Una exposició al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya permet veure els projectes presentats als concursos per al nou estadi del Futbol Club Barcelona i el Palau Blaugrana. Vuit propostes per a l’estadi i sis per al Palau Blaugrana, incloses les dues guanyadores. La majoria dels projectes per a l’estadi (no passa el mateix amb el Palau Blaugrana) tenen una forma general comuna, atès òbviament que es tracta d’una ampliació i, per tant, la forma base és compartida. La importància del concurs es posa en evidència en l’execució de maquetes i panells que fan l’exposició fàcil d’entendre i permeten veure el nivell i la manera de treballar dels estudis d’arquitectura actuals en dos edificis d’importància i envergadura innegables. Les maquetes semblen dissenyades com un cotxe, compactes, tancades i amb una gran continuïtat entre les parts.

L’exposició, realitzada amb economia, eficàcia i una sobrietat que evita competir amb l’exuberància d’imatges de gust televisiu dels projectes, l’ha encertada en mostrar les maquetes dels projectes del concurs de l’estadi amb cada un dels corresponents renders que mostren la vista interior de l’estadi, tots ells en un dia de partit. El contrast entre la maqueta, de fet una petita i detallada construcció a escala, amb els renders, tipus Un món feliç, posa en evidència una solució de l’estructura de la coberta, en molts casos, poc elegant i en certa mesura irrellevant, i que no sembla estar a l’altura de la tècnica actual i de l’ambició dels projectes, deixant veure un punt clarament feble i millorable. No podem evitar pensar en el Crystal Palace de Londres, del 1851, que en el seu moment va suposar una construcció tècnicament impecable i eficaç, cobrint una gran superfície amb vidre i ferro que podria servir encara d’inspiració.

Una constant dels projectes és que semblen més pendents del que passa que del que són i de com es farien. Per dir-ho d’alguna manera, si ara hagués d’aconsellar sobre les bases d’un concurs com aquest, demanaria dibuixos sense la parafernàlia d’ambient, que distreuen més que informen. Des d’aquest punt de vista, la proposta guanyadora, malgrat que recorre a la mateixa mise-en-scène, permet observar el treball constructiu i tècnic de l’ampliació, recorrent a una secció per poder veure l’operació en detall. En la maqueta, una construcció petita i exacta, podem veure la secció de l’estadi actual i la del nou estadi cavalcada sobre l’antiga. Un recurs similar ja va ser utilitzat en la construcció de la marquesina del Camp de les Corts dissenyada per l’enginyer Eduardo Torroja el 1943 i construïda al damunt de l’antiga sense enderrocar-la fins a estar completa, essent desmuntada i venuda al Gimnàstic de Tarragona. Però en el cas que ens ocupa la nova construcció s’afegeix a l’actual, augmentant la seva alçada i ampliant els pòrtics per poder recolzar la volada de la coberta.

En aquesta solució, la coberta resulta més detallada i versemblant, afegint passeres de manteniment i distribuint pes i lleugeresa de manera creïble. Aquí és d’una importància innegable la logística de l’execució. Potser una de les facetes determinants del projecte és com executar-lo sense aturar l’activitat, cosa que fa pensar que en la construcció d’un edifici com aquest resulta tan important el com es farà com de què es farà, i això condiciona la seva forma.

Observant els projectes és impossible no adonar-se que, mentre les mides i la forma del camp són les reglamentàries i no han variat en anys, tota la resta ha anat prenent una dimensió i una forma diferents, estrictament motivades pel públic, i no tant per quan està assegut a l’estadi —és a dir, la capacitat—, sinó per com i per on accedirà i com es mourà. Al llarg dels anys les grades han passat de ser quelcom que subratllava la forma del camp a prendre autonomia i abraçar-lo amb formes corbes i fluides, que avui associem a aquest tipus d’edificis.

Des d’aquest punt de vista, podríem dir que existeix un dispositiu estàtic i un altre de dinàmic, que la secció del projecte guanyador mostra amb claredat, separant les dues parts per la línia obliqua de les grades. Això està més ben assimilat per aquest projecte que en els altres, i potser la seva expressió més clara és que no té pròpiament una façana decorativa com la resta, i que aquesta la formen intel·ligentment l’extradós de les grades i dels grans balcons.