Així estem (1)

Amb motiu de la publicació del manifest monolingüista del grup Koiné, es va poder sentir, en tertúlies de ràdio i televisió, com alguns dels seus defensors apel·laven una i altra vegada als “sociolingüistes” amb la presumible intenció d’advertir que la ciència no s’acordava amb les objeccions dels seus adversaris, una mica com qui assegura la realitat de la telepatia o l’astrologia, precedint les seves afirmacions de la coneguda fal·làcia ad auctoritatem“està científicament demostrat que...”. Per a un nacionalista, per a un militant de qualsevol corrent ideològic, els seus postulats i la seva visió de la història són necessàriament científics i, en conseqüència, les observacions dels que s’hi oposen han de ser totes desestimades per falta de rigor.

Ara bé, encara que seria injust afirmar que tots els sociolingüistes catalans avalen punt per punt les tesis del manifest —de fet, alguns no s’han estat de fer públic el seu dissentiment—, no és menys cert que molts dels que s’hi han adherit constitueixen el batalló central, a Catalunya, d’aquesta disciplina acadèmica.

Així les coses, no és d’estranyar que sobre els llibres de Joan-Lluís Marfany —obres de sociolingüística diacrònica, de la història de l’ús social de les llengües— hagi caigut l’anatema o el silenci, a pesar de la importància crucial de les conclusions que hi exposa l’autor a partir d’un estimable treball de documentació. En resum, Marfany constata —en especial a Llengua, nació i diglòssia— que el castellà s’introdueix a Catalunya al segle XVI per la pura voluntat de les elits socials, que mostren una clara intenció de participar en el procés de construcció de la nació espanyola. Aquests sectors privilegiats de la societat usen el castellà per a la llengua escrita i per a tots aquells afers públics en què la llengua oral pren la formalitat de l’escrita, i el català per als seus assumptes privats, la qual cosa crea una situació de diglòssia, és a dir, d’ús de distintes llengües per a distintes funcions, que no es fa extensiva a les classes populars perquè aquestes viuen perfectament al marge de l’activitat política i cultural.

Aquesta situació es manté estable fins al segle XIX —Marfany nega (oh, sacrilegi!) que el 1714 tingués cap incidència significativa en l’ús social de les llengües—, i al XIX les classes populars s’incorporen a la pràctica diglòssica amb l’eclosió dels moviments obrers. La introducció del castellà a Catalunya obeeix, doncs, a un moviment endogen i no a una imposició externa...

Quan aquestes tesis es van fer públiques el 2008, el sociolingüista Jordi Solé i Camardons, firmant del manifest Koiné, va diagnosticar autoodi a l’autor i el va acusar de negacionista, adjectiu històricament reservat als qui neguen l’Holocaust. I així estem.