Cruyff és Cruyff i Rajoy és Rajoy

La recent defunció de Johan Cruyff ha propiciat que torni el record de la seva intel·ligent concepció del futbol i… del seu peculiar ús del llenguatge. Frases cruyffianes com “La pilota és una part essencial del joc” o “Això és molt senzill: si en marques un més que l'oponent, guanyes”, van marcar una època i es van expandir més enllà de l'àmbit futbolístic. Van ser autèntiques expressions “virals” molt abans que s'inventessin les xarxes socials. Tenien l'engruna d'enginy d'una mena d'epigrama que tant divertia com feia pensar als amants del futbol. El format prototípic de les sentències de Cruyff era una expressió molt simple, fregant gairebé la totxesa i la poca-soltada. Formulat en termes més tècnics: Cruyff utilitzava tautologies. I la tautologia constitueix tot un univers comunicatiu. Vegem-ho.

En ciències del llenguatge partim de la idea que, en principi, parlem per transmetre al nostre interlocutor una informació que suposem que no coneix. Des d'aquest punt de vista, la tautologia viola el principi d'informativitat, segons el qual s'espera que un enunciat aporti, almenys, una informació nova respecte a l'oració precedent. En lògica i matemàtiques, la tautologia s'usa com a demostració del principi d'identitat (A = A). En la llengua quotidiana, no obstant això, la usem com un enunciat pragmàticament carregat de sentit. De fet, en la conversa col·loquial, les tautologies poden aportar informació rellevant, molt significativa i sovint amb una elevada càrrega emocional.

El coneixement enciclopèdic del món i les experiències vitals —el que ara es denomina el context cognitiu— que comparteixen els qui conversen permet que l'interlocutor interpreti correctament el significat enriquit que expressen algunes tautologies, aparentment banals, com “un fill és un fill”, d'una riquesa significativa i intensitat emocional que capta qualsevol que tingui fills. Frases com “una mare és una mare” o “la vida és la vida” són tautologies sense valor informatiu des del punt de vista de la lògica, però estan plenes de saviesa i d'emoció.

Quan Cruyff diu “Si tu tens la pilota, el rival no la té”, expressa una obvietat, però també transmet un significat addicional la rellevància del qual per a l'estratègia futbolística resulta transparent i revolucionària fins i tot per els qui només coneixem les regles més bàsiques d'aquest esport: l'equip que aconsegueix conservar molt temps la pilota en joc impedeix que mentrestant la tingui el contrari. Poca-soltada, sí; però extraordinàriament informativa, perquè això significa que un equip es pot defensar atacant. Gairebé pensament avantguardista en estat pur.

Mariano Rajoy també és conegut per la seva tirada per les tautologies. Frases com “Espanya és un gran país i té espanyols”, “Un got és un got i un plat és un plat” o “El model a seguir és el que doni una millor sanitat a la gent, és a dir, el que curi més ràpid a la gent és el que sigui més bo” constitueixen obvietats manifestes, que, de fet, s'han compilat a mode d'antologies de frases rajoynianes. Amb l'ús d'aquests tòpics, propis de la llengua col·loquial, el polític busca un acostament al ciutadà del carrer. Fer-los servir implica apel·lar a la saviesa popular, al “sentit comú”, que batega en altres tautologies conceptualitzades com a veritats universals del tipus “un pare és un pare”. Ara bé, observades de prop, no s'aconsegueix veure en les tautologies de Rajoy on s'amaga el significat addicional, l'aspecte nou o la perspectiva intel·ligent de l'assumpte al·ludit. I la retranca gallega té a veure amb la ironia; no amb l'obvietat.

En el camp de l'argumentació política, l'ús sistemàtic de la tautologia, convertit gairebé en un tret de l'estil oratori personal d'un president del govern, es podria interpretar fàcilment, o bé com una indefinició calculada que vulnera el principi de claredat informativa desitjable en un representant polític, o bé com una fugida intencionada d'enfrontar-se a qualsevol polèmica.

La potència argumentativa de la tautologia resideix en el fet que difícilment es pot discutir. Ningú pot discrepar d'una obvietat com “per les carreteres hi han d'anar cotxes i dels aeroports n'han de sortir avions”. Ningú pot negar que el model de sanitat que s'ha de seguir és el millor, ja que és el que cura més ràpid i per això és “més bo”. Però en molts països democràtics si un president de govern no exposa amb claredat el seu model de sanitat, se sospita que té una agenda oculta inquietant; o que no té agenda sobre aquest tema.

El que s'ha dit: Cruyff és Cruyff i Rajoy és Rajoy.

Estrella Montolío és catedràtica de Llengua Espanyola de la UB.