La Constitució és un llibre

L'escriptora i columnista catalana Empar Moliner va fer dilluns una cosa davant les càmeres de la televisió pública catalana que un servidor no havia vist mai. Va cremar un llibre. Em sembla que no va encertar a adonar-se del que cremava. Va saber, això sí, que el que reduïa a cendres era la Constitució espanyola. Però no la va considerar un llibre. Potser si s'hagués adonat d'aquest fet, s'ho hagués pensat dues vegades (o les que calguessin, si amb dues no en tenia prou). I hagués comprès que cremar un llibre (encara que fos un que no li agrada) resulta bastant paradoxal, tenint en compte que ella escriu llibres (a més també de cremar-los).

La Constitució espanyola té coses que a mi tampoc no m'agraden. Com sol passar amb molts llibres. Però la Constitució es pot reformar, cosa que un llibre publicat per un determinat autor que no ens agradi no es pot fer. Jo fa uns anys vaig llegir un llibre de contes d'Empar Moliner i en general em va agradar bastant poc. Per no dir que no em va agradar gens. Vaig escriure sobre aquest llibre i vaig argumentar les raons del meu absolut desacord. Però no se'm va ocórrer cremar-lo. Tinc per norma no cremar llibres. Ni tan sols els que no m'agraden de la senyora Moliner. Aquest llibre que no em va agradar de l'escriptora catalana, és aquí, amb els seus defectes. I tal vegada el defecte més gros que té és que no es pot reformar. Cosa que sí que es pot fer amb la Constitució. Que la necessita i en profunditat i amb la màxima urgència possible.

A mi no em va agradar gens quan el senyor Alfonso Guerra va dir, amb el seu acostumat mal gust, que havia passat a l'Estatut de Catalunya del 2006 una bona raspallada. Un estatut aprovat pel Parlament català i ratificat a les Corts espanyoles. Si el de Guerra va ser en el seu moment un acte gratuït de fatxenderia marca de la casa, la crema pública de la Constitució espanyola em sembla senzillament una falta de respecte. I d'una manca absoluta d'intel·ligència cívica.