El trilema català

No tot és possible. A hores d'ara, encara que sembli mentida, hi ha senyals que ja hem començat a reconstruir el consens. Després de cinc anys d'una cavalcada de somnis inassolibles, estem començant a aterrar. Finalment. No tots, és cert, però almenys alguns. Així cal llegir, de forma optimista, les barbaritats que estan sentint-se aquests dies, d'una i d'altra banda: són l'última reacció extralimitada abans de l'atac de sensatesa que inevitablement haurà d'arribar.

És hora, doncs, de posar-se al dia i de fer-ho amb una idea catalana, una d'aquestes idees alhora diferencials i pròpies. Diferencials, perquè, com sabem i ens han ensenyat des de la nostra més tendra infància, tot a Catalunya és diferent. I pròpies, perquè tot el que existeix a la resta del món també existeix a Catalunya en la seva forma peculiar i de vegades única. Dit d'una altra manera: tenim de tot. La meva proposta catalana té la forma d'un trilema. Necessitem un trilema i que sigui català.

Els trilemes deriven dels dilemes. En comptes d'escollir entre dos termes incompatibles, cal escollir entre tres. En els trilemes la incompatibilitat acostuma a reduir-se a un dels termes respecte a la combinació dels altres dos. Un bon exemple és el proposat pel filòsof eslovè i exiugoslau Slavoj Zizek respecte als intel·lectuals comunistes (alguna cosa en sap d'això): no poden ser alhora honests, intel·ligents i donar suport sincerament al règim; els honests i intel·ligents no donen suport al règim; els intel·ligents que donen suport al règim no són honests; i els honests que donen suport al règim no són intel·ligents.

La història dels trilemes és antiga. Es remunta als orígens de la filosofia i la teologia. Però és l'economia contemporània la que els ha posat de moda sota el nom de la Trinitat Impossible. Hi ha tres coses que no es poden fer alhora: una política monetària sobirana, llibertat de moviments de capitals i un sistema fix de canvi. Dani Rodrik, a la Paradoja de la globalización, va oferir una translació política: els termes incompatibles són la democràcia, l’Estat-nació i la integració econòmica.

La culminació del procés bé podria celebrar-se amb l'adopció del trilema català, particularment estimulat per l'últim manifest monolingüista. Els tres termes que el conformarien són la llengua oficial, un Estat independent i la convivència democràtica en el seu sentit més propi i complex.

Sí, ja sabem que ho volem tot i ara. Però el primer que caldrà dir és que tot no és possible i sobretot alhora. Podem fins i tot fer una lectura suau de les incompatibilitats, de manera que siguin una qüestió d'èmfasi: molta independència i molta llengua, serà a costa de la democràcia; molta llengua i molta democràcia, serà amb una independència limitada; i molta independència i molta democràcia, serà mitjançant concessions en l'estatus de la llengua.

El trilema obliga a abandonar l'abstracció, ja que cal analitzar cada dificultat en relació a altres dificultats. Quan es tracta de fer política amb els desitjos i els sentiments, sabem que la cosa es posa impossible, diguin el que diguin els poetes i cantautors. Però si ens disposem a fer política amb les realitats de cada dia, llavors ens trobem que hem d'optar.

És evident que els signants del manifest Koiné han fet una reflexió abstracta, a partir del que diuen els manuals de sociolingüística sobre llengües en contacte, diglòssia i bilingüisme. És un debat científic, tècnic, diuen. Ho ha dit el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per defensar-los de l’acusació vehement de racisme per part de Lluís Rabell. No té raó: és un debat polític que versa sobre opcions polítiques i ens situa no davant un dilema, sinó davant el trilema català i la necessitat d'optar.

Sí, els catalans haurem de decidir i ja estem decidint en bona mesura com volem que sigui la nostra societat. I això no es respon amb un sí o amb un no a la independència, encara que en algun moment respondre col·lectivament a aquesta pregunta ajudi a fer-ho. Hem de decidir fins a on volem que arribi l'autogovern, quin grau d'homogeneïtat lingüística i cultural estem disposats a reivindicar i organitzar i si volem fer-ho seguint la regla de la majoria i respectant les minories, a les quals protegeix sobretot la regla de joc vigent que ens hem donat nosaltres mateixos. Amb un advertiment: qui ho vulgui tot, ara i en el seu màxim grau haurà de demostrar, primer, que té la capacitat de fer-ho i, després, que també està disposat a quedar-se sense res a causa de la seva ambició irrealista i excessiva.