Des del viaducte

Aquest paisatge no s’assembla gens mi mica a com jo el recordava; entre la zona sempre a mig construir i els actuals jardins d’Esteve Terrades hi ha un abisme. Concretament el que em separa a mi de la joventut, quan aquest lloc conservava la fama inquietant de ser el pont dels suïcides. Batejat com viaducte de Vallcarca, va compartir la mateixa fama sinistra que la del famós Viaducte de Segòvia, a Madrid.

Totes les ciutats disposen de llocs emblemàtics per matar-se, llocs que van canviant amb les èpoques i amb les modes, secrets de domini públic que la premsa ha ocultat per por del mimetisme (dir que els mitjans de comunicació no parlen d’aquest tema des d’un diari no deixa de ser una paradoxa). Tot i això, en els darrers temps cada vegada apareixen més notícies sobre el suïcidi, que segons l’INE ja duplica el nombre de morts per accident de trànsit a l’Estat.

Al llarg de la història hi ha hagut suïcides motivats per tota mena de problemes, la gent s’ha matat aclaparada per la culpa, la vergonya, l’honor o la passió. Fins a les primeres dècades del segle XIX, el suïcidi era un crim contra la societat i contra Déu, ja que la vida no era nostra, sinó seva. Com a càstig, el suïcida no rebia sepultura en terra consagrada (a Barcelona se’ls enterrava al Corralet, la fossa comuna de l’Hospital de la Santa Creu). Tot i que publicat uns anys després, el llibre Del suicidio considerado bajo los puntos de vista filosófico, religioso, moral y médico, de Pierre Jean Corneille Debreyne, reflexionava sobre l’incipient interès que aquest tema havia despertat després de l’aparició del romanticisme. S’hi feien vívides descripcions de casos clínics de l’època, com el d’un intern de l’Hotel-Dieu de París, que el 1824 es va matar després de mirar-se al mirall i trobar-se massa lleig.

Segons Joan Amades, a Barcelona la gent es penjava a la figuera que creixia a l’Hort de la Bomba del Raval. Tot i que la moda era engegar-se un tret al Larra, al cap o al cor, com el Werther de Goethe. Ja ho deia el diari El Guardia Nacional el 1838, quan es queixava “dels senyors estrangers que es van prendre la molèstia d’il·lustrar-nos”, que va fer que augmentés la taxa de suïcidis. Per curar aquest mal, l’higienista Pere Felip Monlau aconsellava l’oració, i el metge Francisco Castellví y Pallarés proposava de censurar tota obra literària o article periodístic sobre el tema, i esmentava com a exemple el cas d’una dona que va intentar matar-se ingerint mistos després de llegir una notícia similar (l’aparició dels llumins també va despertar una moda suïcida). Afortunadament la iniciativa no va tenir èxit, però gràcies a això sabem que a la dècada del 1880 el país amb més suïcides d’Europa era Alemanya, seguit de Dinamarca i Suïssa, i Itàlia, Irlanda i Espanya eren els menys proclius a aquest fenomen. O que el mètode preferit era penjar-se, engegar-se un tret i ofegar-se sota l’aigua, tot i que hi havia solucions menys ortodoxes, com el salfumant, la ingesta de fumalls encesos o el gas.

Ambrosio Tapia va fer-ne un estudi el 1900 i va descobrir que el 73% de les víctimes espanyoles eren homes, i que mentre ells preferien la pistola, elles s’inclinaven pel verí. El segle XX va inaugurar noves formes de suïcidi. La llegenda urbana explica que al casino de l’Arrabassada hi havia una habitació perquè els jugadors arruïnats es poguessin fer volar el cervell. Ezequiel Boixet, a La Vanguardia, suggeria que el suïcidi era provocat per la calor canicular, mentre els metges dedicaven l’atenció al suïcidi infantil, un tema que apareix amb freqüència en aquells anys. Els periodistes fins i tot s’atrevien a fer broma del tema, com el 1918, quan es va informar del cas d’una jove madrilenya que havia buidat el carregador del revòlver sobre si mateixa sense encertar ni un sol tret.

En els bojos anys vint es va posar de moda saltar al buit, i el viaducte de Vallcarca va començar a ser conegut. Aquest pont va ser una de les primeres estructures construïdes amb formigó armat que va tenir la ciutat, i era un símbol de modernitat. La seva fama va perdurar en el franquisme, tal com ho reflecteixen les novel·les de Juan Marsé o Andreu Martín. Expliquen que l’última persona que es va llançar al buit des d’aquí ho va fer a mitjans dels anys setanta. En aquella època ja es preferien els gratacels o les vies del metro. Quan era adolescent vaig ser testimoni involuntari de com un home es va llançar sota un comboi, en recordo un cruixit esgarrifós i poc més.

Ara, quan algú es mata, per megafonia diuen que el servei està parat per “un incident incívic d’un passatger” (al de París parlen d’accidents greus de voyageurs). Tot i això, malgrat els eufemismes, el suïcidi apareix cada vegada més als mitjans. El 2014 es va assolir la xifra més alta (3.910 morts) dels últims 25 anys, tot i que els sociòlegs prefereixen no establir una relació causa-efecte amb la crisi. La psiquiatra de l’Hospital de Sant Pau, Carmen Tejedor, defensa des de fa anys que l’única manera d’enfrontar-se a aquest trastorn és parlar-ne públicament. Jo miro la calçada des d’aquesta altura i sento el vertigen que produeix tan sols de pensar-hi.