Absorció i transformació

En el primer llibre publicat per Víctor García Tur (Barcelona, 1981), els contes de Twistanschauung, com si els verdaders enemics del relat fossin la trama, els personatges i el tema, el lector hi trobava un ventall frenètic de cites literàries, un amplíssim repertori d’exhibicions estilístiques i unes elaboracions experimentals de l’experiència que actuaven sobre el no res, però l’exploració d’estils i de formes no canviava la imatge que es tenia dels maldecaps diversos d’una classe mitjana enfonsada en plena crisi.

Ara, al seu segon llibre, Els ocells, premi de novel·la Marian Vayreda 2015, García Tur no renuncia a la idea que qualsevol text és l’absorció i la transformació d’un altre text i, com si apliqués al peu de la lletra el que deia Hans Gadamer —que la creació contemporània se situa cada vegada més a l’ombra del gran passat de l’art que ens envolta com a present—, els referents llibrescos i culturals no han desaparegut, però apareixen molt més ben integrats dins del text i s’aconsegueix que res no funcioni de la manera que es podria preveure. Des del mateix títol, Els ocells no amaga que el punt de referència és la pel·lícula homònima de Hitchcock, introdueix un escenari i uns drames rústics propis de la novel·la rural, i se serveix d’uns ingredients habituals de la novel·la romàntica tradicional, com pot ser el misteri que plana sobre els membres de la família que regenta l’hostal. Però aquí el misteri no s’explota, els elements rurals només funcionen a la manera d’escenari, i els ocells que a la pel·lícula de Hitchcock embogien i assassinaven, a la novel·la de García Tur es conformen a desaparèixer inexplicablement dels seus hàbitats naturals.

Com si cada fragment de la història fos una part aparentment desconnectada de totes les altres i la lectura constituís un intent d’ordenar el caos calculadament dibuixat que traça l’autor, totes les coses que passen a la novel·la sembla que només serveixin per fer passar el temps de la novel·la, narrada des de tres punts de vista femenins.

Dafne, una traductora nascuda a Barcelona, se’n va una setmana de vacances a la comarca de les Moles, situada en una àrea muntanyosa. No deixa de ser significatiu que el llibre que ha de traduir es tituli A Town Called Tarascones —com a la novel·la de Daudet, a les Moles Dafne també s’ha d’enfrontar a una sèrie d’aventures estrambòtiques envoltada de personatges esbojarrats—, que el seu autor es digui Eimear McGuffin —al cap i a la fi tot és una excusa perquè García Tur desplegui el seu talent—, ni que es digui que a la trama de la novel·la que tradueix “hi sobraven situacions previsibles de telesèrie policíaca, i un plaer insà i truculent ensangonava la descripció dels cadàvers”, perquè, en efecte, encara que sembli que hagi ser així, és el que no hi trobarà el lector.

El lector també seguirà en va les peripècies de Virgínia Urpí, l’ornitòloga que vol saber per què els voltors han desertat de la seva zona habitual, si el que pretén és topar amb l’horror que expliqui l’anomalia a la vida dels ocells: el motiu no és metafísic, sinó de pel·lícula de ciència-ficció de sèrie B. Pel que fa al tercer punt de vista, l’adolescent punky que a les nits pinta les parets del poble amb consignes contra l’alcalde i la proliferació d’allotjaments de turisme rural, no deixa de ser una eina eficaç per acabar de desmuntar els estereotips rurals.

No va en contra de l’eficàcia narrativa que el que imperi arreu d’Els ocells sigui un aire d’estranyesa, com si ni el mateix García Tur conegués a fons els camins per on vol dur el lector —de fet, en més d’una ocasió els personatges fan broma sobre les bromes que no acaben de quallar com a tals—; els rituals quotidians d’un poble de la Catalunya profunda queden ben definits, com si fos una telesèrie costumista ben realitzada, i s’ha de celebrar que s’hi trobin instants de bona prosa, com quan la traductora s’atura davant d’un camp per confirmar el que creu que estava passant i veu que “un ocell batia les ales i, tot seguit, quedava aturat al mig del cel, com un estel controlat amb un fil invisible”, tot i que el lector pot trobar que el ve després — “Li va semblar pura màgia. Efectes especials”— sigui una mica sobrer. De fet, les virtuts i els defectes de la seqüència verbal descriuen com és Els ocells.