President des que va néixer

Hi ha una certa mania, en els presidents de la Generalitat, de fer allò que s’atribueix als fitxatges del Barça: si a la nova estrella del futbol se li dóna per descomptat que de petit somiava de vestir de blaugrana, al president se li intueix des de naixement estar tocat per una vareta, predestinat per manar el país, com si tots fossin hereus de l’epifania que Jordi Pujol assegura que va tenir amb 10 anys, quan es va imaginar construint un poble en un bassal.

D’aquest pecat original beuen els quatre volums que glossen la figura del president més inesperat de l’era democràtica, Carles Puigdemont: L’amic president, de Carles Porta; Em dic Carles, de Josep Riera; De pedra picada, de Josep M. Flores, i Puigdemont, el president @krls, de Jordi Grau i Andreu Mas. A part d’aquesta predestinació, tots comparteixen la urgència (el 9 de gener, dia que va ser nomenat president, és més adequat per entregar originals de Sant Jordi que no per encarregar-los), una amistat present o passada amb el president i una voluntat de donar a conèixer, majoritàriament des de l’elogi, la figura d’un polític encara desconegut entre el gran públic.

El més proper a Puigdemont és Porta, curiosament citat per la resta com l’únic membre del seu cercle íntim que no és de Girona. El periodista lleidatà, amic de Puigdemont des que les seves respectives nòvies de l’època universitària compartien pis, signa L’amic Carles, títol que és tota una declaració d’intencions: qui hi esperi trobar crítica, que la busqui en una altra banda. Un retrat amable —per dir-ho suaument— i breu —també dit suaument. Porta utilitza la seva última conversa abans d’arribar a la presidència —la nit de cap d’any— per traçar un lleuger relat biogràfic que té interès per la proximitat de l’autor i la seva capacitat narrativa. Tot, com si fos una carta a Puigdemont, un amic amb qui es pren confiances: “No sé si te’n recordes, president —que fort, ets president, tio! I jo explicant coses teves! Em disculparàs, oi?”, diu en un moment.

En el cas de Porta, l’aposta de l’amic proper que fa una hagiografia funciona. Més difícil és en el cas d’Em dic Carles, de Riera. El periodista, company d’institut de Puigdemont, sap de la seva limitada amistat amb el protagonista i busca beure d’altres fonts per traçar un perfil complet. L’exercici es queda a mitges: la seva recerca exhaustiva del blog del president per traçar-ne el perfil comença sent interessant i acaba en l’abús: la sensació del lector, en alguns trams, és que hi ha cites buscades més per farciment que per idoneïtat. Per exemple, quan Riera copia un apunt de Puigdemont sobre el duel Obama-McCain, una pugna de fa vuit anys que no té res a veure amb el president ni aporta cap dada que ajudi a coneixe’l. La conclusió no pot ser més elogiosa: “Carles Puigdemont és molt probablement la persona més preparada per ser president de la Generalitat en aquest moment del país i de la història”.

Com menys pròxims al president, més completes són les biografies. A De pedra picada, Flores —que va treballar amb Puigdemont a El Punt— fa un retrat de pinzellades, sense estendre’s en excés en els trets biogràfics més coneguts i combinant el perfil bàsic amb aspectes potser més anecdòtics —com ara la seva relació amb Lluís Llach o la visió que dóna d’ell el Polònia— que ajuden a fer un retrat precís del president.

El més complet dels quatre és Puigdemont, el president @krls. Tot i la urgència, els dos autors aconsegueixen elaborar una biografia acurada, amb nombroses entrevistes i fugint de l’amistat amb el president per trobar-ne un matís crític. Sense exagerar, el to és majoritàriament elogiós, però incloure crítiques de l’oposició a Girona o una frase com “el mateix Puigdemont ha reconegut alguna vegada que certa gent amb qui ha treballat l’ha acabat odiant” aporta una ombra sobre la imatge presidencial que fa el relat més humà, més creïble.

Els quatre retrats ajuden a conèixer el president des de la seva biografia oficial (fill de pastisser, alumne d’internat, baixista de rock a l’adolescència, supervivent d’un greu accident de trànsit, periodista inquiet, inconformista, casat amb una romanesa, pare de dues filles) fins al seu vessant més personal: els gustos musicals (eclèctic, de Beethoven a Pink Floyd), literaris (més d’assaig que de novel·la), culinaris (dels pèsols congelats de l’adolescència a uns fideus deliciosos) o anècdotes curioses, com la que expliquen Ramió i Grau: per l’autopista, Puigdemont passava pel cartell de “peatge” en català, i no el de “peaje” en castellà, per si el comptaven.

Cops amagats de quatre retrats fets a corre-cuita i amb un convenciment: la biografia del president encara està per escriure.