Barcelona i la memòria

La preservació de la memòria de la llibertat és una cosa que permet calibrar la qualitat democràtica d’un país. La manera com afronten les institucions representatives la reparació de les víctimes de dictadures, la dignitat ciutadana dels que van donar el millor de si mateixos per la recuperació de les llibertats i les polítiques públiques de pedagogia cívica dels valors democràtics davant el passat totalitari són tres factors decisius per avaluar-ne el grau de compromís. “Barcelona ha estat una ciutat immoral en memòria democràtica”, així s’expressava, i amb raó, fa unes setmanes en aquest diari el nou Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona. Sens dubte aquesta és una valoració aplicable, i fins i tot amb més grau de contundència, a altres ciutats a Catalunya i a Espanya i les seves respectives institucions. Bona prova d’això és que fins al 2007 que no es va aprovar una modesta llei de l’anomenada memòria històrica, ignorada després per gran part de les administracions públiques obligades a fer-la complir, com ho mostra la permanència arreu de símbols franquistes.

Un exemple punyent d’aquesta immoralitat general ha estat la configuració d’una imatge del passat, atiada des del poder públic als anys vuitanta, basada en l’oblit i en l’equiparació de les causes de la Guerra Civil. Perquè una cosa era el respecte sense distinció a tots els morts i una altra de molt diferent era posar en el mateix pla de la memòria les institucions democràtiques de la II República i les dels que la van destruir amb un cop d’Estat i la guerra que el va seguir. Però el procés de la transició a la democràcia, tan positiu pel resultat obtingut —amnistia dels presos polítics, restauració de les llibertats i l’autonomia política com a forma d’organització territorial del poder— , va oferir, entre d’altres, el dèficit de la memòria democràtica que governs posteriors, especialment legitimats per fer-ho, ni van reparar ni tan sols van pal·liar.

Un altre exemple: les polítiques de memòria democràtica han d’evitar que noms de connotats membres de la dictadura siguin al nomenclàtor públic. El Comissionat es referia, entre d’altres, al cas d’Eduardo Aunós, ara Eduard —ves per on!—, un lleidatà ministre durant la dictadura de Primo de Rivera i després de Justícia en els primers anys (1943-45) de la dictadura, un període especialment dur en la negra nit del franquisme, en què eren habituals els afusellaments de matinada al Camp de la Bota. Execucions que es feien en aplicació d’aberracions jurídiques com la Llei de 2 de març del 1943, que definia i sancionava el delicte de rebel·lió militar, destinat a ciutadans que havien defensat la República, un règim democràtic que havia estat víctima, precisament, d’una rebel·lió militar contra les seves institucions. És indiscutible que, com a criteri general, una ciutat no pot mantenir el nom d’individus com aquest, amb les mans tacades de sang.

Continuant amb les polítiques de memòria, resulta sorprenent i en tot cas paradoxal que una ciutat que va ser bombardejada per les tropes italianes que donaven suport a Franco i que rememora davant el Coliseum la matança del 17 de març del 1938, honori no gaire lluny de la Gran Via, amb una estàtua arrogant —destí, tot sigui dit, de les deposicions de les aus que pul·lulen per Pau Claris i Via Laietana—, a Cambó, que juntament amb altres patricis de la ciutat va ajudar financerament la causa del dictador. Contradictòria, per molt lloable que fos la seva tasca de mecenatge a través de la Bernat Metge de la traducció d’autors grecollatins a la llengua catalana.

Parlant de patricis, també hauria de ser un criteri preeminent de referència per a les polítiques de memòria la defensa de la llibertat dels humans, un patrimoni de què una ciutat sempre s’ha sentir cívicament orgullosa. Per això, altres criteris haurien ser secundaris; per exemple, la tasca en l’àmbit empresarial o en la promoció del progrés econòmic. En aquest context, i sense abandonar Barcelona, on té dedicada una estàtua, emergeix la figura d’Antonio López, empresari navilier a qui els treballs de prestigiosos historiadors ubiquen en el terreny de l’esclavisme en el comerç amb Cuba. Per més audaç i emprenedor que fos, aquell passat d’aprofitament econòmic basat en la ignomínia humana que va ser l’esclavitud en cap cas no pot ser motiu perquè una ciutat l’honori. Al contrari, una ciutat que reivindiqui la seva memòria democràtica no pot mirar cap a un altre cantó. Si ho fa, l’argument en defensa seva seria estúpid i sobretot institucionalment lamentable.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la UPF.