Europa crea tendència

Als Erasmus morts dissabte en accident. In memoriam.

Quines èpoques aquelles en què Europa creava tendències. Ho feia en la filosofia, la moda i el disseny. Estic parlant, clar, de fets rellevants que van tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial. Després dels milions de morts en només quatre anys. I després de l’Holocaust. I dels atroços silencis que ho van permetre. I les veus que ho van encoratjar. Però Europa es va rearmar. Alemanya va començar de zero, va intentar suportar de la millor manera possible la seva responsabilitat en la misèria històrica en què va quedar sumida; i va crear una literatura incisiva que es va començar a fer preguntes compromeses. França va ajustar alguns comptes molt selectius amb el col·laboracionisme. I va fundar un cos de pensament que va fer furor interrogant-se pel sentit de les nostres existències. La lluita descolonitzadora d’Algèria va deixar a la metròpoli algunes vergonyes més: manifestants algerians llançats al Sena, aquest riu que tots els enamorats del món confien que un dia travessaran pels seus ponts mítics. El maig del 68 va reparar una mica la ferida lucidesa històrica dels francesos. A Itàlia el disseny va crear marques en la indústria automotriu i en la moda. I en el cinema va arribar a cotes insuperables de bellesa i veritat. Per no posar-nos massa seriosos, diguem que el país alpí va crear també una de les figures futbolístiques més úniques, el lliure, a més del mesquí catenaccio. A Espanya ningú l’anunciava, ni l’esperava. Europa, en resum, en menys de cinquanta anys havia venut l’ànima al diable per ordir amb incomprensible ceguesa dues matances amb vint anys de treva pel mig. En els cinquanta anys següents, va semblar redreçar el seu agre destí (amb uns quants diners nord-americans, tot sigui dit), amb governs d’esquerres, altres de liberals, però sempre basats en el respecte al benestar i la dignitat de les persones.

Després d’aquest recés de pau i benestar social, les guerres balcàniques van anunciar fantasmes del passat. I el nefast remake de l’escola de Chicago via senyora Thatcher. Va arribar després la crisi del 2008. La divisòria entre països de primera i països de segona. Nord i sud. I ara la crisi dels refugiats. Europa hi torna. També continua temptant el diable, com va fer la primera meitat del segle passat. Li ofereix mercaderia a preu de saldo, però descobrim que aquesta vegada el diable no li vol comprar. Això del diable ho va dir un escriptor italià cap a les funestes dècades del segle vint. Per alguna cosa devia ser. Ara veiem com a Europa se li va encongint l’ànima a cop d’implacable austeritat, desigualtat i misèria espiritual.

Fa uns dies, amb motiu d’un partit de futbol, uns joves de nacionalitat holandesa es van dedicar a una humiliant sessió de denigració humana. Els fanàtics holandesos consumien les dosis habituals de cervesa en plena Plaza Mayor de Madrid. L’entreteniment consistia a tirar monedes a unes captaires que rondaven per la plaça. Llançar-los les monedes com a insult i riure-se’n. Les captaires no sé si van arribar a desxifrar la baixesa moral dels ofensors. Però sí que probablement es van adonar que es tractava d’un acte insòlit. Estaven en presència d’un fet repugnant amb totes les aparences de crear tendència a tot Europa. Potser aquests nois ja estaven practicant o assajant maneres diverses i imaginatives d’escarni per infligir als refugiats que aconsegueixin penetrar l’espessa malla de legalitats ordides a última hora amb nocturnitat al cor de la nostra Europa. Al cap de poques hores a Barcelona uns altres seguidors de futbol, aquesta vegada anglesos, van ofendre tot el que van poder i més la disminució física d’un altre captaire.

Quines èpoques aquelles en què Europa creava l’Existencialisme, el noveau roman, l’antipsiquiatria. I que poc temps ha passat des de la creació de l’espai Schengen (a punt d’evaporar-se amb l’excusa del terrorisme islàmic), i d’una moneda comuna (que comença a ser un llast per a alguns països perifèrics). Si una flor no fa estiu, un eixelebrat que desfoga el seu buit moral en unes captaires no fa el feixisme. Però els feixismes comencen així d’imperceptibles. Nois a l’atur, segurament la carn de canó d’una Europa dividida entre els que no saben com reaccionar davant de la desorientació i els que creuen saber-ho perquè ja ho van experimentar una vegada, amb les devastadores conseqüències que tots coneixem.

Per sort ens queda Sir John Eliot Gardiner per mostrar-nos la pletòrica bellesa de la música de Bach. Les històries de Modiano. I la frescor esperançadora de la joventut Erasmus.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.