El recanvi del pujolisme

¿Un partit pot deixar de ser el que era, convertir-se en un altre, i igualment mantenir la mateixa ideologia, el mateix programa, continuar amb els mateixos militants i dirigents, predicar el mateix model social i la mateixa idea de nació? El repte a què s’enfronta Convergència Democràtica en el congrés del mes de juny és tan difícil i complicat que sembla impossible. Es tracta de canviar, ser un altre, perquè el nou partit substitueixi el vell. Ser un altre, però sense Jordi Pujol i sense deixar de ser el que va ser amb aquest des del 1980 fins al 25 de juliol de 2014: el pal de paller de la política catalana.

Aquell dia, quan va confessar la seva condició de defraudador fiscal durant 35 anys, Pujol va destruir la imatge pública que tenia de gran patriarca de la Catalunya contemporània, en la qual havia treballat sense parar. Però, a més, va liquidar també la credibilitat del partit. Els dirigents, atribolats i sumits des d’aleshores en la confusió, han arribat a la conclusió que per poder continuar sent més o menys el mateix han de de netejar Convergència de tot rastre de pujolisme.

Per aconseguir-ho han recorregut a diverses formulacions. Refundació ha estat la més utilitzada. Però, es digui com es digui, es tracta, simplement, de culminar la forçosa renúncia al capital polític que hi aportava la figura de Pujol. L’obstacle principal per fer-ho consisteix que Convergència va ser des que va néixer un artefacte polític totalment deutor de les concepcions i les habilitats del mateix Pujol. De les seves idees, del seu lideratge i, ai!, dels seus diners o de la facilitat que tenia per accedir-hi. Era el partit de Pujol. En tot. Ell n’era el fundador, el líder, l’ideòleg, l’estrateg i el virtuós de la tàctica. Una vegada retirat de la primera fila, el seu influx perdurava a través dels deixebles, d’un cercle de col·laboradors entre els quals hi havia un dels seus fills, Oriol, a qui es preparava el camí a la successió.

Totes aquestes previsions s’han ensorrat. El patriarca, el fill assenyalat com a successor polític i la mateixa organització de Convergència han de respondre ara davant dels tribunals de justícia per greus escàndols de finançament i corrupció. El que ha passat ha ratificat el que ja havia estat criticat durant anys: per sobre d’altres característiques, el partit de Pujol era essencialment un sistema de poder personal gestionat pel fundador.

Aquest sistema de poder ha estat àmpliament estudiat i descrit. Hi ha llibres monogràfics i infinitat d’articles periodístics dedicats a aquest objecte. Però a l’efecte de la refundació el que compta és que, per dir-ho de manera bíblica, Pujol va crear un partit a imatge i semblança seva, i no hi ha manera que sigui una altra cosa. L’única manera perquè deixi de ser el partit de Pujol és substituir-lo per un altre partit. Coses de la vida, és el mateix problema amb què ara s’enfronta el gran partit de la dreta espanyola, el PP. Per deslliurar-se de l’estigma de la corrupció, el PP no té cap altra opció que liquidar-se i fer-se substituir per una altra marca. Massa organitzacions del PP, inclosa la direcció central, han estat descrites com maquinàries dedicades a delinquir, algunes en interlocutòries judicials, com perquè la solució consisteixi tan sols a canviar els dirigents cremats. En el cas del PP sembla que el recanvi ja és al mercat, Ciutadans. La dreta social i econòmica sap que disposa d’una eventual solució a aquest problema.

El cas de Convergència és diferent. El brot independentista ha canviat des del 2012 la relació entre els partits del bloc sobiranista. Els ha portat a aliances electorals, parlamentàries i de govern en què s’ha configurat un patrimoni comú i això els proporciona una diversitat ideològica interna relativament similar a la que Pujol va aglutinar a Convergència en els orígens. El substitut de la vella Convergència només pot ser Junts pel Sí, o qualsevol altra formulació amb els mateixos components. Ja hi ha qui ho ha dit: una Convergència independentista no pot ser una rèplica d’ERC. ERC ja existeix. Unió ja existeix. La dreta espanyolista rància ja existeix. La menys rància, també. El plasma catalanista en què Convergència es pot inserir ja hi és. En canvi, una nova Convergència sense Pujol és un impossible, una contradicció en els termes. Una Convergència sense Pujol, sense pujolisme i sense Junts pel Sí només pot ser una petita dreta, no un pal de paller.