Obama arriba a Cuba per segellar el desglaç amb Castro

Un president dels Estats Units trepitja Cuba per primera vegada en 88 anys. Barack Obama, que el 2008 va guanyar les eleccions amb la promesa de dialogar amb països enemics, va aterrar a les 16.19 (hora local) a l'aeroport José Martí de l'Havana. Obama no hi ha anat per demanar al líder cubà, Raúl Castro, un canvi polític en un dels règims autoritaris més longeus. Tampoc se'l rep amb hostilitat: al contrari. A l'illa del Carib, un dels pocs reductes de l'obamamania, el president nord-americà vol refermar l'acostament entre els dos països.

Obama ha afirmat que la seva visita té un caràcter "històric" però que és només "un primer pas" en la nova relació entre els dos països. En una trobada amb el personal de l'ambaixada nord-americana a l'Havana, el mandatari ha recordat que "han passat gairebé 90 anys des que un president nord-americà va ser a Cuba". "És meravellós ser aquí", ha afegit. "Aquesta és la nostra primera parada. És una visita històrica i és una oportunitat històrica per interactuar de manera directa amb el poble cubà", ha apuntat Obama.

Fins fa uns mesos, la possibilitat que un president dels EUA entrés triomfal a l'Havana entrava en la categoria dels pitjors malsons del castrisme. El cognom Castro provocava urticària a Washington i a Miami —seu de l'exili—, i imaginar un president visitant un Castro al Palau de la Revolució de l'Havana semblava pura política-ficció.

La visita, de 48 hores, culmina un any en què Obama i Castro —un afroamericà nascut el 1961, quan la revolució cubana tenia dos anys, i un vell revolucionari i militar nascut el 1931— han posat fi a més de mig segle de Guerra Freda. En poc més d'un any, els EUA i Cuba han reobert les seves ambaixades i Washington ha relaxat les condicions per fer negocis i viatjar a Cuba. El desglaç s'ha accelerat tant que, allò que semblava inimaginable fa tot just un any i mig, com és veure un president nord-americà passejant per l'Havana, sembla natural. L'anomalia sembla avui l'obstinació durant 55 anys en una política de confrontació que van mantenir deu presidents sense aconseguir desbancar els Castro del poder.

La visita inclou, a més del discurs i una reunió dilluns amb Raúl Castro (no amb el seu germà Fidel), trobades amb empresaris i dissidents, i l'assistència a un partit de beisbol. A Obama l'acompanya tota la família: la primera dama, Michelle, les seves filles, Sasha i Malia, i la seva sogra, Marian Robinson.

A l'aeroport els van rebre el ministre d'Afers Exteriors cubà, Bruno Rodríguez, entre altres alts funcionaris i diplomàtics. Després d'una reunió amb empleats de l'ambaixada nord-americana a l'Havana, Obama va visitar a peu l'Havana vella, el casc antic de la capital. L'historiador local Eusebio Leal va fer de guia. Després, es va reunir amb el cardenal Jaime Ortega, clau en les negociacions secretes que van portar a la normalització de les relacions.

“Pels cubans, la visita del president és una validació de la revolució”, diu Peter Kornbluh, coautor de Diplomacia encubierta con Cuba, una història de les negociacions secretes entre Washington i l'Havana. En la seva última edició, el llibre inclou el relat més detallat de les converses que van portar a l'anunci, el 17 de desembre del 2014, per part d'Obama i Castro, del restabliment de les relacions.

“El punt de vista dels Estats Units”, segueix Kornbluh, “és el següent: crearem ponts culturals, econòmics, polítics entre les dues societats. I per aquests ponts creuarà l'enorme influència del sistema nord-americà”.

Aplicada a Cuba, la doctrina d'Obama en la política exterior afirma que el canvi polític —la democràcia, el pluripartidisme, la llibertat de premsa— no arribarà imposat des de fora, ni molt menys a través de la força. Obama no busca un canvi de règim: ni aquí ni a l'Iran. La idea és que, millorant les vides dels cubans del carrer, el país acabarà transformant-se. Com més turistes i estudiants visitin l'illa, i com més negociïn entre ells cubans i nord-americans, més a prop estaran de la democratització.

Dimarts, en el discurs central de la visita, Obama deixarà clar que correspon al poble cubà —no als EUA, ni a ningú més— decidir el seu futur. Però no deixarà de fer sentir la seva opinió. “Al poble cubà, com als pobles de tot el món, les coses li van millor amb una democràcia genuïna en la qual sigui lliure de triar els seus líders, expressar les seves idees i practicar la seva fe”, va avançar fa uns dies a Washington Susan Rice, consellera de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. “Els Estats Units seguiran promovent els drets humans per a totes les persones, en qualsevol lloc, inclosa Cuba”.

Al desembre, Obama va dir que no tenia sentit visitar Cuba si no hi havia avenços palpables en drets humans. Aquests avanços no s'han pogut apreciar i, no obstant això, Obama ha viatjat a l'illa.

“Evidentment, ha canviat de criteri”, diu el professor Jorge Domínguez, de Harvard. “En comptes de dir: ‘Esperaré que siguin palpables els avenços en drets humans’, la meva impressió és que ell s'ha dit a si mateix: ‘Disposo de poc temps. I si vull que hi hagi canvis a Cuba, haig d'anar a veure Raúl Castro i dir-li: ‘Escolti, què passa? Jo sol no puc fer això'”. Quan falten deu mesos perquè un nou president el rellevi a la Casa Blanca, un president que podria desfer els avenços de l'últim any, Obama vol que el desglaç sigui irreversible.

“Un president republicà podria fer marxa enrere si volgués”, diu Elliott Abrams, veterà de l'Administració Bush i un dels referents del moviment neoconservador. “La meva objecció principal a la política d'Obama és que, al contrari que en el cas de Birmània, on plantegem demandes abans d'aixecar les sancions, a Castro li hem donat tot a canvi de res. Els drets humans estan pitjor avui a Cuba que fa un any”.

Abrams veu errònies les analogies del viatge d'Obama a Cuba amb el del president Richard Nixon a la Xina el 1972 o el de Bill Clinton a Vietnam el 2000. “A Vietnam vam tenir una guerra amb 50.000 morts. La Xina, al cap i a la fi, és una gran potència. Cuba és petita, amb una economia petita. Crec que, per Obama, es tracta sobretot d'un viatge vanitós: es reunirà amb Castro i a la premsa li encantarà, però els efectes seran molt reduïts”.