Viatge a la ment de Cervantes

Ni només poca-solta, ni només autor d'una obra còmica d'èxit popular; també el “rar inventor” que va ambicionar ser amb novel·les extravagants, sense argument, com Rinconete y Cortadillo, o com en El coloquio de los perros... Així es defensa Cervantes del menyspreu del món de l'acadèmia i de la noblesa amb el qual despatxa el seu trencador El Quixot. Però la veu no és la de l'escriptor sinó la del professor de la Universitat de Barcelona i assagista Jordi Gracia, qui, en un esbalaïdor exercici biogràfic com si d'una càmera subjectiva es tractés, es fica d'alguna manera en la ment de l'inventor de la novel·la moderna i primer gran escriptor espanyol a Miguel de Cervantes. La conquista de la ironía (Taurus).

“Es tractava de comprendre en directe quina experiència vital i quin procés mental va portar algú a imaginar una obra tan revolucionària, respectant sempre la maduració del subjecte”, diu Gracia sobre la seva particular contribució als 400 anys de la mort de l'escriptor per explicar, per exemple, per què el Quixot no apareix citat fins al voltant de la pàgina 250 de les 468 que consta la biografia, obra en què sorprèn intuir els raciocinis que també va fer l'escriptor, com si d'un monòleg interior es tractés malgrat ser, en forma i fons, una biografia interpretativa. Tan rigorós com el particular tríptic que ja ha compost, amb la biografia del primer gran pensador del segle XX espanyol, José Ortega y Gasset (2014), o la de Dionisio Ridruejo (2009): “Ortega es degrada amb els anys; a Cervantes i Ridruejo, en canvi, els uneix que acaben sent millors persones del que van ser, es desmenteixen i corregeixen amb l'experiència”, enllaça.

La passió del biògraf (després de llegir la integritat del que va escriure Cervantes, que ha traduït en 15 llibretes a vessar d'anotacions; per Ortega en va requerir 23) va lligada a la d'un Cervantes soldat dels terços als 20 anys, que malgrat tremolar com una fulla per l'estat febril que arrossega des de fa dies, demana que se li col·loqui a l'esquif del vaixell en la batalla de Lepant, amb les sabudes conseqüències: tres canonades de bala, sis mesos sagnant-li la ferida i una mà esquerra inutilitzada per sempre. Un punt de fanatisme? “Cervantes viu un moment heroic, que el seu pas com a alumne a l'escola pública de Madrid accentua en contactar amb la perifèria de la Cort... D'alguna manera, participa activament de la ideologia catòlica i antimusulmana, allò del ‘gos moro’”, emmarca el biògraf. Una cosa que Cervantes traduirà fins i tot en la seva obra literària: “La Galatea, novel·la pastoral, no deixa de ser una apologia de la literatura espanyola, en la qual inventaria i elogia fins a un centenar de poetes, bons i dolents, un escàner amb voluntat patriòtica per demostrar que l'espanyola és homologable a la literatura italiana que, com a bon lector compulsiu, ha devorat en les seves moltíssimes hores mortes com a soldat”.

Armes i lletres són indissociables en Cervantes. “Les lletres van amb les armes: per ser cavaller complet ha de ser així i la superioritat serà sempre de les armes sobre les altres perquè sense exèrcit no es pot imposar el bé i la cristiandat, és el seu pensament; ell mai es penedirà ni oblidarà les armes ni el seu companys: pocs dies abans de morir encara demanarà que no s'abandoni els 20.000 cristians captius a Alger”, apunta Gracia. Cervantes sabia bé del que parlava ja que va estar-hi pres cinc anys (tants com va ser un soldat ferotge), i va protagonitzar quatre espectaculars intents de fugida, tots fallits, però que en canvi no li van comportar la mort, fet que ha permès l'especulació sobre si gaudia del favor d'algun mandatari turc per temes de llit. “Aquesta teoria és bastant ridícula: per què no pensar que hi ha un component excepcional en un personatge singular capaç d'inventar-se’n després un altre de tan singular com el Quixot? En Cervantes hi ha una ètica de la convicció, del coratge; a Algèria està prop de l'heroi o així ho relaten els seus companys de presidi… És curiós: exerceix de líder subversiu, però després intenta complir tots els requisits que demana la Cort per poder ingressar en el sistema, per això el seu teatre serà propaganda política; tot és molt rar en la vida de Cervantes, potser perquè va ser molt llarga”.

Aquesta llarga vida va donar per ser soldat, captiu i una dècada més com a recaptador de blat i oli i d'impostos endarrerits per fabricar els bescuits pudents i el material amb el qual s'alimentarà i proveirà l’Armada que ha d'envair el “viciós luterà” dels anglesos el 1588. Això deixa pòsit: “Aquests anys descobreix la rutina de l'adversitat i la desigualtat, se sent alhora responsable de l'espoliació: creu en la seva funció recaptadora però alhora és conscient de la inutilitat d'aquesta funció, pel fracàs de l’Armada i la prèvia visió de les víctimes de les seves saques; experimenta un procés de desideologització de la seva perspectiva vital”, resumeix Gracia.

Només faltava el pas per presidi per uns desajustaments comptables confusos (“no crec que fiqués mà a la caixa, però hi ha un embolic amb deutes personals i el jutge confon partides”, fixa Gracia). S'apropa, en qualsevol cas, el subtítol de la biografia: la conquesta de la ironia. “Descobreix que les coses són i no són alhora, que el bé pot ser mal al mateix temps, que hi ha veritats que són simultànies i incompatibles... En definitiva, que un poca-solta ridícul pot ser alhora intel·ligent i equànime… El Quixot, vaja”.

S'uneix a tot això el fet biològic: l'escriptor ronda els 50 anys (“com uns 70 d'avui”, equipara Gracia) i han mort tots els seus amics, fins i tot Felip II i amb ell cau el vel que tapava la hipertròfia del poder. Ell mateix s'acabarà titllant de “semidifunt”, algú que potser comença a estar en temps de descompte. Però en la maduresa descobrirà que “gaudeix com mai com a escriptor”, incorporant als seus textos (les futures Novelas ejemplares) la parla o les inquietuds de la nova turbamulta de la “tan viscosa com cosmopolita” Sevilla de l'època.

L'aparició del reeixit Guzmán de Alfarache ratifica l'escriptor, segons Gracia, en les seves intuïcions. “Sense Guzmán de Alfarache no hi hauria hagut Quixot. Mateo Alemán i Cervantes tenen la mateixa edat, neixen fins i tot al mateix mes, però l'obra del primer té un punt de predicador moral, de sermonejador, i Cervantes ja sap que no ha de ser així, ja ha après que la màscara de la literatura com a instrucció moral pot servir als nens però no és la raó per la qual un escriu o llegeix”, sosté el biògraf. I ho rebla: “Alemán és revolucionari i conservador; Cervantes, més revolucionari; en el fons, és un Flaubert dels llibres de cavalleries: no prejutja, no sermoneja com el francès tampoc ho fa a Madame Bovary; Cervantes ja està en una altra era, l'era moderna”.

Gracia defensa una vella hipòtesi mai ratificada: el Quixot va néixer com a conte. “Havia de ser una de les seves Novelas ejemplares que va anar creixent, el personatge d'una història més o menys conjuminada el 1598 i que captiva l'autor: al conte li dóna un final diferent amb l'escrutini dels llibres de cavalleries, allarga la història amb l'entrada de Sancho Panza i els preliminars encomiàstics els acabarà inventant ell perquè sap que ningú els hi farà i no tant pel que malintencionadament diu Lope de Vega que ningú vol elogiar una obra com aquesta”.

En qualsevol cas, el Quixot (“té realisme social i realisme màgic; ho té tot”, fon Gracia) acabarà devorant la resta de l'obra, de la qual el membre número 100 de l’Associació Internacional de Cervantistes destaca “almenys cinc” de les seves Novelas ejemplares, peces amb les quals Cervantes, sosté, “envia un encàrrec enverinat i sorneguer a la comunitat literària de la seva època: el seu lloc és la literatura seriosa, a més de copar el rànquing popular”. D'entre aquelles, cita La gitanilla, “una provocació en elogiar el món gitano, però que escriu perquè està ben segur del seu pols literari”. També reflecteix una virtut no suficientment destacada de l'escriptor: la defensa de la dona. “Ningú va combatre la vexació de les dones com Cervantes; no hi ha violacions tan doloroses en les lletres espanyoles com les que descriu ell, posant-se en la pell de la dona en una societat en què raptar, violar, fer-los un fill, degradar-les en suma, era part de la rutina tolerada”. Existeix una explicació biogràfica, Cervantes viu amb les seves germanes i amb la seva filla i sap d'aquests tractes, “però no és raó suficient: hi ha també la pulsió que prefigura un subjecte modern… És que Cervantes és un tipus molt excepcional”. Sí, un geni. I ara ja es pot saber què tenia en ment.