La llibertat i la llei

1. Qui mana? “Una aliança en la qual trobem forces arcaiques, reaccionàries i regressives (econòmiques, religioses i polítiques) i forces progressistes de canvi radical (líders empresarials, innovadors tecnològics i científics), els esforços dels quals han contribuït a distanciar gradualment la societat contemporània del seu passat”. La resposta és del filòsof americà Sheldon Wolin. Ell l'anomena superpoder, però encaixaria perfectament amb la idea d'elit tan recurrent en el llenguatge polític actual.

És una relació simbiòtica, en la qual el que és religiós, arcaic, aporta certeses i ajuda “a neutralitzar el poder dels molts”. El poder corporatiu necessita estabilitzadors perquè els seus processos de canvi no descarrilin. I en aquesta simbiosi es produeix una transmutació doble del poder corporatiu i de l'Estat. El primer “esdevé més polític”; el segon, “més orientat al mercat”. I així es configura la veritat del moment: els mercats tenen l'última paraula i no hi ha alternativa. “El meu poder augmenta”, diu Wolin, “si una descripció del món que és producte de la meva voluntat és acceptada com a real”. D'aquesta realitat emana la democràcia dirigida actual, que des del 2008 ha entrat en crisi.

Davant d’aquest superpoder, hi ha el que Wolin anomena la democràcia fugitiva, la forma d'expressió política dels que no tenen oci ni poder, que de tant en tant deixen sentir la seva veu. Ho hem vist amb els moviments socials sorgits de la indignació, que han ajudat a fer visibles els desastres i els disbarats que han produït la gran fractura social actual. Però hi ha dubtes seriosos sobre la consistència i continuïtat d'aquestes reaccions polítiques, amb fons d'irritació moral. Quan han intentat el pas a la política institucional, un cop superat el furor de la irrupció inicial, a més de les dificultats de lluitar contra el rebuig que generen en el poder realment existent, pateixen per trobar un equilibri entre eficàcia estratègica, unitat d'acció i articulació de la diversitat ideològica i cultural d'origen. Ho veiem aquests dies a Podem.

La política és l'espai en què la llibertat adquireix la seva dimensió pública. I, tanmateix, és crònica la infravaloració d’allò que Ulrich Beck anomenava “el poder dels impotents”. Tot el que ve de fora del marc institucional és susceptible de sospita. L'activació de la ciutadania incomoda. I quan algú trenca la indiferència se l’assenyala com a antisistema, una manera de posar una barrera entre ell i el comú de ciutadans resignats, que és el que la manera de governar actual pretén produir en sèrie.

2. La conseqüència d'això és la sacralització de la legalitat. La llibertat és la llei. I la llei és la moral (tot el que és legal és moral). Aquesta és la reducció que s'ha operat en les democràcies des dels anys vuitanta. Una dissolució del judici moral, simètrica de la pretensió de superioritat moral d'alguns sectarismes de dreta o d'esquerra. Un malabarisme de l'aliança entre el que és reaccionari i el que és progressista, que intel·lectuals antany crítics defensen apassionadament amb respostes reactives als qui gosen qüestionar-ho, com si fos el millor dels mons possibles.

Es tracta d'una confusió alarmant de plans, que atorga al que és convencional —les regles del joc convingudes en un moment determinat— un valor fonamental, i restringeix esfereïdorament la perspectiva crítica, que rebutja qualsevol judici moral sobre el que és legal, i beneficia la impunitat dels excessos del poder econòmic (aquest és el sentit inconfessable de l’apel·lació insistent a la seguretat jurídica), i que converteix en subversiu qualsevol intent de qüestionar la legalitat, tret que sigui sota l’impuls dels que manen.

La democràcia deixa de ser així un règim obert a la llibertat i a la lluita contra l'abús de poder per convertir-se en un sistema més d'enquadrament ciutadà, en què la llei no defineix un espai compartit, sinó un territori de dominació. La llei no és el poder dels que no tenen poder, sinó un instrument de poder per mantenir el ciutadà en uns límits estrictament romputs, reduïda a la condició d'home unidimensional portador d'interessos econòmics com a únic horitzó de la seva realització personal. I el malestar pren la forma del rebuig de l'altre davant la quimera de l'espiral del consum que redueix el desig a pura pulsió.