Els altres catalans

Tot i l’aparença factícia i efímera, la crítica literària que es fa en els mitjans periodístics, quan s’exerceix amb regularitat, constància i rigor, acaba generant un discurs coherent, més lligat i profund que no sembla, i que, en el cas de lectors voraços i exigents com Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963), eleva la ressenya al grau de gènere literari amb tot el dret. Puigdevall, que escriu des de fa bastants anys en aquest Quadern, ho demostra en el conjunt d’articles i ressenyes aplegats a Els convidats de pedra, publicats majoritàriament a El Punt entre 2000 i 2002 i que, com assenyala a la “Nota explicativa”, se’ls va plantejar, des del moment que li van oferir una secció setmanal, com “un llibre d’articles concebut des del primer fins a l’últim com a llibre”.

La coherència no ve només del fet que decidís abordar la lectura d’un bon nombre d’escriptors catalans poc tinguts en compte o senzillament ignorats per la historiografia. Si d’ara endavant caldrà tenir en compte aquest volum és perquè Puigdevall hi dibuixa, més enllà de la visió de cada autor o de cada obra en concret, un panorama alternatiu, una mirada més rica i generosa sobre el conjunt de la nostra literatura. En primer lloc perquè, com afirma en presentar Gabriel Fuster i Mayans, “la pràctica literària no és res més que l’enriquiment de la tradició”. Els convidats de pedra proposa una llaminera i apassionada ampliació del repertori català, sotmès a massa restriccions per motius tant estètics (el diktat postnoucentista o el del realisme històric) com polítics (ser escriptor i franquista o reaccionari no està ben vist). Potser per això, perquè aspira a rescatar bona literatura poc o gens llegida, a eixamplar l’abast de la tradició, Puigdevall parla sovint d’escriptors de dietaris i de memòries, de reculls d’articles i de reportatges periodístics i de viatges, és a dir, formes de prosa no estrictament ficcionals, i quan evoca la “diabòlica mania d’escriure” del Baró de Maldà, recorda un altre grafòman com Josep Pla i remarca aquesta literatura del detall, de l’experiència, de la memòria, com una de les línies de força de les lletres catalanes.

Seria desencertat entendre aquest llibre separant-lo de la resta de l’activitat crítica de Puigdevall —tan temuda i blasmada per alguns com admirada per altres, que es concentra, habitualment, en la literatura contemporània. Els convidats de pedra és molt més que una galeria de marginals i marginats, tot i que hi trobem algun escriptor fracassat, vençut per la consciència de les pròpies mancances, com Francesc Rierola, i algun rar amb vocació de maleït, com Anton Isern. A més de rescats i vindicacions d’autors irreductibles a les etiquetes de manual, el volum aporta també mirades alternatives a noms consagrats, com Espriu —de qui assenyala la contradicció entre la seva autoexigència i la simplificació mitificadora a què ha estat sotmès—, Pla, Rusiñol, Sagarra o Carner, defugint tòpics i proposant lectures enriquidores.

L’exigència de Puigdevall és aquí la mateixa que l’ha establert com a crític de referència (i, també, com a autor d’una obra narrativa curta però valuosa, que ara s’eixamplarà amb la novel·la D’incògnit). Reconeixem l’aspre denunciador de la vacuïtat de tants escriptors actuals sense nervi ni cura per l’estil quan, tot parlant del crític d’art Jordi Benet, admira “una generació on el fet d’escriure correctament no era una anomalia sinó un insignificant símptoma de normalitat moral”. Pàgina rere pàgina, entre descobertes d’autors que fa venir ganes de llegir i retrobaments d’altres sovint considerats menors, Puigdevall reivindica la felicitat que s’amaga en els llibres, en tota mena de llibres: troba “el batec d’una possible novel·la” en un receptari d’adrogueria de cap a 1800, i destaca en les memòries del vuitcentista Francesc Aragó que “el relat d’aventures verídiques ens transporta cap al territori de la imaginació”, és a dir, cap a la literatura.

El poder de la literatura l’expressa, en fi, un altre convidat de pedra, Edmon Vallès, quan, en el seu Dietari de guerra de combatent de la lleva del biberó, devastat pel conflicte i refugiat una estona en la lectura, constata: “Per un moment m’adono que és més important la correspondència de Goethe amb la senyora Stein que la trinxadissa d’una obscura brigada durant una guerra civil en un país de segona categoria, especialista en guerres civils”.