La Caputxinada, des del convent

Des d’aquest moment, vostès, estudiants i invitats, són hostes d’aquesta casa”. Aquesta va ser la resposta del provincial dels Caputxins, Joan Botam, quan la policia va descobrir la reunió clandestina de més de 400 estudiants i intel·lectuals al convent de Sarrià. Les forces d’ordre havien bloquejat el convent i exigien que els reunits es lliuressin incondicionalment. De la clandestinitat es passava a la desobediència, i els caputxins van assumir la transcendental decisió de posar-se de la banda dels estudiants. El que es va conèixer com la Caputxinada és un episodi prou conegut de la lluita antifranquista, i especialment important per la confluència d’uns universitaris que representaven la nova joventut, uns intel·lectuals que estaven disposats a posar el seu prestigi al servei de la lluita contra la dictadura, i finalment d’uns sectors de l’Església que no dubtaven com interpretar el Concili Vaticà II, que s’havia celebrat feia poc.

La Caputxinada ha estat suficientment estudiada, sobretot en el pioner llibre de Joan Crexell, publicat el 1987. El breu llibre de Clara Fons, La Caputxinada, posa l’èmfasi en una mirada des de l’interior del convent, des de la congregació dels caputxins, i especialment del paper que hi va tenir el seu provincial. El lector hi trobarà una crònica de com van viure la cinquantena de frares aquells tres dies, i com van veure interrompudes les seves rutines. És la història de la quotidianitat. Els problemes per alimentar tanta gent, així com per aconseguir allotjar-los aprofitant els passadissos i reservant les poques cel·les disponibles per a invitats delicats de salut, com Salvador Espriu. I també dels riscos que van prendre. Els rodets amb les fotografies de la reunió dels estudiants van sortir del convent amagades en les mànigues dels hàbits dels frares, de la mateixa manera que un reportatge en anglès per a la premsa estrangera i llistes de telèfons van sortir camuflats en la caputxa dels frares, per eludir així l’escorcoll de la policia en sortir del convent.

La tancada forçosa va suposar molts canvis: de cop i volta hi havia una setantena de noies dormint al convent! Tots els testimonis emfasitzen una convivència sorgida amb naturalitat que trencava recels i estereotips, sobretot entre els més descreguts. La sacsejada també va impactar (de manera diferent) els frares més veterans i els joves, de la mateixa edat que els estudiants.

El provincial s’hi va implicar a fons, entrevistant-se amb el bisbe Modrego i amb el governador civil, que no va accedir a una segona entrevista. Sovint va viure la tensió amb la policia en primera persona. Com explica el llibre, les conseqüències posteriors per als caputxins van ser notables. Van rebre tota mena de cartes. Moltes amenaces de la ultradreta, sempre anònimes, però també desaprovacions d’altres caputxins. El provincial de València els va escriure dient que “nosotros no somos como estos rojos y separatistas”. De la mateixa manera, quan Botam va anar a Madrid, els caputxins de Medinaceli li van aconsellar que no anés a hostatjar-se al seu convent. Per contra, van rebre el suport de moviments d’acció catòlica i dels abats de Montserrat i Poblet. El compromís dels frares amb la llibertat de reunió i associació i la resposta governamental va forçar tot el món catòlic a una definició. Els caputxins van anar molt lluny, fins i tot van arribar al Suprem per queixar-se de l’entrada de la policia al convent. No hi ha dubte, començava un temps nou.