Surt Otegi

Afirmar que res no ha canviat al País Basc perquè el partit d’ETA és a les institucions és una simplificació que ha tornat a ser invocada quan s’acostava l’hora que sortís de la presó, avui mateix, el seu principal dirigent, Arnaldo Otegi, que fins i tot tindria possibilitats de ser candidat a lehendakari a les autonòmiques d’aquest any. Una simplificació, perquè no es pot considerar un detall secundari que ETA mati o ho deixi de fer. En aquest sentit les afirmacions que “estem pitjor que mai” gairebé resulten ofensives per als qui han viscut durant anys sota aquesta amenaça.

Però és comprensible que aquestes mateixes persones se sentin defraudades quan veuen com els que els amenaçaven ocupen càrrecs públics sense que, en general, hagin donat mostres de penediment i reconeixement davant les víctimes pel dolor causat. Això no vol dir que els etarres hagin de continuar a la presó indefinidament o que els dirigents de l’esquerra abertzale no puguin ser regidors, alcaldes o lehendakaris, si aconsegueixen els vots necessaris.

El cas Otegi representa les contradiccions de la situació. Va ser detingut l’octubre del 2009 i jutjat el juny del 2011 acusat de pertinença a banda armada en grau de dirigent, per la qual cosa va ser condemnat inicialment a 10 anys, que van ser rebaixats a sis i mig després d’haver recorregut contra la sentència. L’acusació derivava de la seva participació, amb altres persones, en un intent de refundar la il·legalitzada Batasuna “seguint les ordres d’ETA”. Però quan es va conèixer aquest recurs, el maig del 2012, feia set mesos que ETA havia deixat les armes i el seu braç polític havia creat un partit (Sortu), els estatuts del qual recollien entre els seus objectius la “desaparició definitiva de la violència d’ETA”, i que va elegir Otegi com a secretari general.

La banda va ser capaç de moltes bogeries, però no és creïble que una fos ordenar al braç polític que iniciés un procés que conduís a la seva pròpia liquidació com a organització terrorista. És cert que aleshores hi podia haver dubtes sobre la consistència del cessament de les armes i aquest compromís, però seria absurd mantenir-les avui, després de gairebé sis anys sense atemptats. A més, ara se sap per testimonis diversos que el pla de recrear un partit independentista legal implicava forçar la retirada d’ETA.

Otegi surt avui de la presó després d’haver complert íntegra la condemna, cosa que ha reforçat la seva imatge com a dirigent i potencial cap de llista a les eleccions de la tardor. L’autoritat que això li dóna davant els seus és una ocasió perquè, en nom de tants que el van seguir pel camí del fanatisme, faci el que diverses vegades ha insinuat però no ha acabat de fer: condemnar no només la violència que pugui ressorgir, sinó la realment practicada amb la seva complicitat o el seu silenci durant decennis.

Si ha canviat a la presó, també ho ha fet la societat basca, que no té avui les mateixes preocupacions que el 2009. Posar fi al terrorisme ja no és la principal, però sí que queda pendent la dissolució de la banda i la recuperació de la convivència que ETA va trencar. Per això, seria desitjable que l’Otegi que avui abandona la presó, a la qual potser no havia d’haver estat condemnat, condemni amb claredat tants assassinats que no van merèixer la pietat d’ETA i el seu braç polític.