Homes que curen

Estic empleat pel municipi i compleixo amb el meu deure fins al límit, fins allà on ja comença a ser excessiu”, fa pensar Kafka al protagonista d’Un metge rural mentre descriu l’aparició d’un món nou, que és una de les formes més particulars, estranyes i emocionants que provoca la literatura. Des de la serenor aventurera del Doctor Livesey que acompanya Jim Hawkins a L’illa del tresor, fins a la modernitat que s’assaja a si mateixa de què ens parla el Semmelweiss de Céline (quin altre gran llibre descatalogat), el metge havia de poder dir alguna cosa sobre tots nosaltres. Els metges ens veuen néixer i morir i, a l’entremig, entren dins de les nostres cases, de les nostres famílies i dels nostres cossos. De metges, n’hi ha hagut molts, és clar, i podríem dir que hi ha un cert aire de família, un grau d’humanitat que fa inextricable la separació entre cos i ànima, entre metge i pacient, entre escriptor i lector. Era qüestió de temps que també ens miressin des de la literatura.

La tradició russa, en aquest sentit, és rica. Les radiografies socials i familiars de Txékhov arriben fins avui tan nítides com les disseccions de Vassili Aksiónov. El metge apareix com a objecte i com a subjecte, des de Doctor Givago fins al trasplantament que narra el doctor Bulgàkov a Cor de gos (Club Editor) i que transforma un pobre petaner en el relator de les incongruències de la Unió Soviètica. Maksim Óssipov (Moscou, 1963) és la darrera baula d’una cadena d’escriptors que canvien de temps però que, com a metges, continuen fent-se responsables dels homes que han de curar. Com el salvador impossible de Kafka, fins al límit, més enllà del que els pertocaria.

El crit de l’ocell domèstic arriba per continuar una tradició que torna a trobar en la gent, en el seu paisatge i la seva història tots els arguments que la literatura necessita per continuar explicant el món. Óssipov, en el conte que dóna títol al llibre, comença dient: “La província és casa: bruta, càlida, teva”, i ens remet a aquell primer volum encara no traduït i que el va donar a conèixer, La meva província.

Els personatges d’Óssipov necessiten un metge que sigui també narrador, un narrador col·lectiu, que inclogui la totalitat de la província, una província ubiqua, perillosa i protectora alhora, plena d’humanitat i de perills. El llibre comença amb el periple d’un metge que va a un congrés, el mateix viatge que explicava les contradiccions i els problemes que es descrivien a La meva província, i on ara introdueix comissaris de policia, gitanes i tot d’homes i dones que aspiren a aprofitar la vida, a fer-ne alguna cosa de profit enmig de tanta desorientació.

Pels contes d’Óssipov passa tota la història de Rússia, condensada en la perplexitat dels darrers anys, d’una gent que se sap hereva d’una història tan gran com la seva geografia, “una indecència, vistes les dimensions”. Els abasten territoris i personatges tan diferents com la Califòrnia d’un noi que malbarata el seu talent en tornejos d’escacs de segona o la Colònia minera Eternitat vora l’Àrtic, i el seu personatge principal, Aleksandr Ivànovitx. Quin gran relat, aquest, que recupera Txékhov i fa teatre dins del teatre i crea personatges que pateixen i viuen tot el que la Unió Soviètica els podia fer patir i viure i que creen un món tan irreal que esdevé possible i ple de vida.

Aleksandr Ivànovitx —quin nom!— Óssipov ha creat un personatge que està destinat a fer companyia a Akaki Akàkievitx, de El capot de Gógol. Recorda un oncle Vània que no sap dir si ha malgastat la seva vida. La Colònia minera Eternitat és un d’aquells escenaris que perdurarà en la memòria literària dels lectors, la major part dels quals també deuen ser ocells domèstics. Óssipov narra el gran teatre quotidià i històric amb l’elegància d’aquells que saben transitar per aquestes narracions com si fossin el menjador de casa seva. De casa nostra a partir d’ara, aquest conte ho té tot per ser un clàssic.

La traducció, i sobretot l’epíleg d’Arnau Barios, acaba de fer justícia a aquest llibre rodó que ha confegit Club Editor. Aquí, en breu format de conversa hi trobem la confirmació d’allò que sempre hem sabut, que el contacte amb la gent, que el valor d’allò humà, precedeix i ultrapassa les premisses estètiques. Que la literatura és una estranya combinació de necessitat, paraules i vida.