Acord d’intencions

Quan dos partits minoritaris busquen un acord de govern i els falten vots per aconseguir-ho, han de fer alguna cosa per intentar eixamplar la base de suport. En una acceleració dels esdeveniments, el líder del PSOE i candidat a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va acceptar ahir el paquet de cinc mesures de reforma exprés de la Constitució, presentat tan sols unes hores abans pel líder de Ciutadans, Albert Rivera. Tot això és l’escenificació d’un pacte pràcticament tancat entre totes dues forces, del qual només es coneixen amb algun detall les cinc propostes constitucionals.

L’acord té el suport de 130 diputats, insuficients per investir Sánchez mentre les altres dues minories més nombroses, Partit Popular i Ciutadans, s’oposin als seus plans. La reforma constitucional exposada exigeix el suport del PP. La posició de Rivera interpel·la directament la minoria més votada, que disposa de prou força a les cambres —majoria absoluta al Senat i minoria de bloqueig al Congrés— per vetar qualsevol reforma constitucional amb què el PP estigui en desacord.

Els canvis esbossats responen a plantejaments que fa molt de temps que són a la plaça pública i que han aparegut en el discurs de diferents partits. És el cas de la supressió d’aforaments per a ministres i parlamentaris a les Corts, criticats fortament des de Podem i Esquerra Unida com un privilegi; queden fora d’aquests aforaments molts altres que regulen els estatuts d’autonomia.

Una altra de les mesures anunciades, la limitació de mandats a vuit anys, ja es va intentar aplicar sense èxit en anteriors negociacions entre PP i PSOE. Tenen menys transcendència les facilitats que es pretenen donar a les iniciatives legislatives populars, si només es tracta de reduir de 500.000 a 250.000 el nombre de signatures necessàries per presentar-les i s’exclouen d’aquesta mesura les qüestions tributàries i els assumptes de llei orgànica. Per això, els temes més profunds són la supressió de les diputacions provincials —mantenint les forals per no molestar el PNB, així com els consells insulars— i la “despolitització de la justícia”, aquest darrer assumpte explicat per Rivera de manera tan genèrica que impedeix de valorar la proposta.

Totes aquestes mesures obligarien a alterar una desena d’articles de la Constitució espanyola, la qual cosa va molt més enllà de la reforma exprés del 135 feta el 2011 pel PSOE i el PP com a gest de respecte a l’equilibri pressupostari, en plena crisi financera d’Europa. Certament no és el mateix una reforma pactada en un escenari bipartidista que altres de discutides ara per més forces polítiques, en resposta al sistema parlamentari creat per les eleccions del 20-D.

Ara bé: aquests són els canvis que Espanya necessita prioritàriament? Sorprèn desgrunar totes aquestes mesures de la gran reforma constitucional defensada fins ara pel PSOE, que gira al voltant del model territorial d’Espanya i la inclusió de nous drets socials a la part més protegida de la Constitució. Rivera va donar a entendre que hi haurà altres reformes constitucionals més pausades, i en aquest punt va esmentar la reforma “o supressió” del Senat.

Però aquesta manera de fer suscita dubtes. Queda per veure com encaixarien les reformes ràpides exposades per Rivera i acceptades per Sánchez amb les més profundes, que són les que necessiten majories parlamentàries especialment reforçades, la convocatòria d’eleccions una vegada aprovades i un referèndum obligat.

Si la intenció del PSOE i de Ciutadans consisteix a proposar una legislatura constituent, no s’entén que s’hagi de fer en diversos temps, sobretot quan totes les propostes constitucionals afecten les institucions i les regles del joc democràtic. Sorprèn encara més que s’esquivi la qüestió de Catalunya, assumpte indiscutiblement connectat amb els intents de reforma territorial. S’hi troben a faltar moltes explicacions que Sánchez haurà de donar, com molt tard, en el programa de govern que exposarà al Congrés dimarts vinent, després que s’hagi avançat un dia la sessió d’investidura, decisió de Patxi López que ha molestat tant el PP com Podem.

Així doncs, la presentació d’aquestes cinc propostes de reforma constitucional és una estratègia destinada a consolidar el pacte PSOE-Ciutadans, en la fase clau del compte enrere per a la investidura i com a manera de pressionar el PP mentre els socialistes negocien amb Podem. El líder de la formació, Pablo Iglesias, es nega a acceptar cap altra cosa que un Govern de coalició “progressista”. La vista continua posada més enllà d’una investidura que, ara com ara, continua sense prou suports per prosperar: de moment estem davant d’un pacte d’intencions, que encara és una petita coalició de govern.