Els errors de l’alcaldessa

L’alcaldessa de Barcelona ha satisfet amb escreix els qui esperaven la més mínima relliscada durant el congrés de telefonia mòbil per saltar-li al coll. I el cert és que, una vegada més, l’alcaldessa i el seu equip ho han posat fàcil. Ada Colau no va calibrar bé que la posició crítica amb el Mobile en la seva etapa com a activista la convertiria ara en culpable potencial de tots els mals, siguin atribuïbles a la seva gestió o no.

Per bona que fos la intenció que tenia, l’alcaldessa va errar quan va pensar que podia passar, en nou mesos mal comptats, de l’agitació al carrer a la mesa de negociació col·lectiva —al costat de la patronal— totalment il·lesa. Es va equivocar deixant enquistar un conflicte laboral amb els treballadors de TMB que a l’octubre ja pintava malament i que ara sembla irresoluble.

Quan finalment l’alcaldessa ha saltat a l’arena de la negociació i ha agafat les regnes personalment, els sindicats de TMB no només no s’han estovat, sinó que han apujat el preu de l’acord. La CGT ha aprofitat que Colau no només s’hi juga la credibilitat com a alcaldessa, sinó una carrera política que va molt més enllà de la plaça de Sant Jaume costat mar.

El Mobile va començar amb una vaga de metro, després va arribar la del bus i avui han tornat les aturades del suburbà. Els problemes en la flamant L9 i els inoportuns —i imprevisibles— accidents als accessos a Barcelona no han fet altra cosa que empitjorar la circulació justament quan la ciutat necessitava donar la millor imatge.

Certament, la mala sort existeix. Però els vaivens del govern municipal amb la fira dels mòbils i els problemes d’aquesta setmana han incrementat la sensació que el Mobile li va balder, a aquest ajuntament.

El problema original és que l’equip de govern no estableixi aquesta fira com un patrimoni de la ciutat. I això no passa només amb el Mobile. L’equip de Colau actua així amb tota l’herència rebuda. El que no era en el programa s’aparca, s’oblida, es menysprea o les tres coses alhora; fins i tot abans de tenir una alternativa sòlida. Es paralitza l’obertura d’hotels sense tenir totes les garanties legals. Es posa data al tramvia abans de tenir els estudis tècnics i els suports polítics. I després, esclar, toca rectificar.

Repudiar l’herència rebuda no és dramàtic en si mateix; ho fan gairebé tots els nous governants. El pitjor arriba quan es paralitza el que ja hi ha i no es posa en marxa la pròpia agenda. I Colau no ho ha fet, entre altres coses perquè no té majoria al Ple.

L’alcaldessa surt debilitada de la primera gran prova de foc que afronta Barcelona sota el seu comandament. No és la fi del món; pot rectificar. Això sí, Colau necessita imperiosament construir un govern fort i concretar el seu projecte de ciutat. Necessita socis. I per aconseguir-ho li tocarà fer cessions, i fer-ho ràpid. Si no s’hi afanya, qui voldrà vincular la seva sort a la d’una líder masegada?