“El model de llengua és del tot vàlid, però potser hi ha una certa rigidesa”

Són els dos bruixots de l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), amb permís dels equips de lingüistes de TV-3 i Catalunya Ràdio. Ernest Rusinés (Barcelona, 1972), cap d’assessorament lingüístic de la CCMA i director de l’ésAdir, i Jordi Solé (Barcelona, 1969), editor del portal, gestionen el dia a dia d’un web que, qualsevol que el vegi, pensarà que té al darrere un regiment de filòlegs i gestors de xarxes. I no és el cas; mai amb tan pocs mitjans s’havia fet tanta feina. D’arreu els arriben felicitacions pel desè aniversari, tot just abans-d’ahir.

Pregunta. Com va néixer l’ésAdir? Què va passar perquè sortís?

Jordi Solé. Tot comença l’any 2003, pel 20è aniversari de TV-3 i Catalunya Ràdio. Els diversos departaments de les dues empreses van pensar què podien fer, i en un primer moment es va pensar a tornar a editar els criteris lingüístics de les dues cases. Però de seguida es va veure que en plena època d’internet el més pràctic era donar-li un format web, amb tres objectius: unificar criteris, facilitar la consulta i facilitar l’actualització immediata. Llavors hi havia Oriol Camps com a cap dels lingüistes de la ràdio i Maria Alba Agulló a la tele, ells van prendre la iniciativa.

P. Quin són aquests criteris? Quina és la línia fixada i que s’expressa a l’ésAdir?

Ernest Rusinés. TV-3 i Catalunya Ràdio neixen amb la idea de fer una llengua flexible, acostada a la llengua del carrer, transparent, i aquí hi ha una coherència. És un model fixat en l’època de la polèmica entre heavys i lights (finals dels vuitanta, principis dels noranta) que va ser mol útil i necessari d’establir. Però ara, tot i que pensem que és un model totalment vàlid, i necessari, potser hem caigut en una certa rigidesa del mateix model. Llavors hi havia una llengua normativa massa encarcarada, massa rígida, i s’havia de fer una flexibilització, però avui dia molta audiència preocupada per la llengua, quan sent vivenda, pensa que és una incorrecció. Ens hem de preguntar si hem de reconduir el model. Si hi ha propostes que no han acabat de triomfar, doncs potser no hi hem de continuar batallant.

Rusinés: “Mentre que ‘Merlí’ s’adapta a la transgressió, el ‘Mic’ és molt més ortodox”

J. S. Potser es tracta només d’alguns casos concrets, i no tant de repensar el model.

E. R. El model, com a idea, era i és totalment vàlid.

P. Una crítica recent, però, deia: “Fa temps que TV-3 ha abandonat la llengua”. Potser els problemes són casos concrets, però hi ha qui critica tot el model, amb una esmena a la totalitat.

J. S. A l’ésAdir estem en les 34.000 fitxes i no passaríem d’una desena de casos polèmics. Al darrere hi ha un problema de concepció de la llengua. Moltes d’aquestes crítiques identifiquen norma i llengua, i una llengua sempre és molt més que una norma. Nosaltres treballem amb molts registres i hem d’estar receptius als nous usos, i la visió d’identificar llengua amb norma és molt reduccionista. Estic convençut que en general a TV-3 i a Catalunya Ràdio treballem molt per la qualitat lingüística i el resultat és bo.

E. R. Hi ha una idea recurrent, un tòpic: “Abans sortia millor”. No hi ha cap estudi objectiu que ho demostri, amb X hores de programació d’ara i de fa 20 anys. Per antena en molts casos surt una molt bona llengua, per exemple als informatius la llengua té un nivell molt satisfactori, i els locutors que surten en pantalla han guanyat en seguretat lingüística.

P. Si els joves del món real parlen d’una determinada manera, i fem parlar els joves de ficció de la mateixa, potser farem que els joves no canviïn mai. El mitjà de comunicació ha de reflectir la llengua real o ha de fer un factor de correcció?

E. R. TV-3 fa sèries que volen acostar-se a tota la població. En aquest cas, basculen entre la idea de model i la de mirall. A les sèries de producció aliena per a adults, per a nens i a les pel·lícules la llegua no es qüestiona, és model; la llengua del doblatge no ha estat mai en qüestió, i són moltes hores de programació. En el cas de la producció pròpia, però, hem de ser molt més mirall. Tot i això, encara estem en un estadi en què no es pensa en l’aspecte lingüístic. Hi pot haver documentals dedicats a grans organitzacions d’àmbit mundial i per als quals es va a gravar a un altre continent, però l’aspecte lingüístic s’obvia.

P. Això ho obvia la casa? O no s’hi cau?

E. R. Una mancança que encara tenim, i que també és responsabilitat dels lingüistes, és que des del punt de vista de producció logística i de direcció artística no hi ha prou consciència lingüística. Quan s’engega una producció, així com es té prou clar que hi ha d’haver una gent que s’ocupi de maquillatge, encara no es té prou clar que hi ha d’haver assessorament lingüístic. I no s’és conscient de la gravetat d’això.

P. Pot ser que s’estigui creant una distància important respecte d’altres àmbits de la llengua? Per exemple els ensenyants: estan obligats a seguir la norma, però es poden veure explicant coses que després són diferents quan veuen Merlí.

J. S. Cada cop més, a l’ensenyament, es té en compte la noció de registre. La clau és entendre que la llengua és variació contínua. Els nanos, evidentment, primer han d’aprendre la norma; per permetre’t transgredir la norma primer l’has de dominar al màxim. Però cal anar introduint la noció de registre i variació, i s’ha de veure amb normalitat que els mitjans es permetin llicències d’acord amb l’ús actual.

E. R. Nosaltres distingim, per exemple, entre la programació dirigida als nens més petits i als adolescents. La llengua del Super3 està més acostada a la norma que no pas la llengua de Merlí. En alguns casos hi ha aquesta distància, però no és tan gran. En tota la programació infantil hi ha una cura especial, i en el doblatge també. Merlí està enfocat a l’adolescència, al moment de la transgressió, i també s’adapta a això. El Mic, en canvi, es pot dir que segueix un model ortodox.

J. S. Si vols que una sèrie reflecteixi la manera de parlar de la gent jove, és lògic que vagis a parar a l’argot, i en el cas del català hi pot haver interferències del castellà, de manera que hauràs de polir els diàlegs. Per definició, una sèrie juvenil que sigui versemblant ha de fer servir paraules no normatives, forma part de llenguatge de la gent jove.

P. Hi ha hagut alguna mena de canvi pel que fa al dialecte de TV-3? Fa un temps es deia que es tendia a centralitzar la llengua dels locutors, i ara hi ha casos com el de Rafel Vives, del Ja t’ho faràs, que exhibeix una fantàstica variant balear.

E. R. Això era una llegenda urbana. No hi ha hagut mai una feina dels serveis lingüístics de la CCMA en aquesta direcció, ni activa ni passiva.

J. S. El que passa és que, quan una persona fa 10 o 15 anys que viu aquí, s’empelta una mica de la fonètica. No ha existit mai una consigna dels lingüistes, però algú que viu aquí molts anys pot haver canviat l’accent, perquè s’hi ha acostumat inconscientment.

E. R. Una altra llegenda urbana és que no se senten accents per les nostres emissions. Si fem una llista ens surt molta gent que no és del català central, i gent que fa continuïtat, no pas esporàdics.

J. S. Potser abans algú associava dialecte a ruralisme, o a la idea que no tots els dialectes eren igual de bons. Tot això s’ha superat, veiem que la variació és la riquesa de la llengua. Com més veus millor.