Diàspores

Des que, el 1877, va obrir la Sala Parés al carrer de Petritxol, el comerç d’art a Barcelona s’ha anat consolidant en diferents zones, concentrant-se, unes vegades, i disseminant-se, unes altres. Durant més de mig segle, la part central de Consell de Cent i els voltants més immediats n’han tingut l’hegemonia, amb anades i vingudes. El procés de gentrificació del Born, als anys vuitanta, va propiciar el desplaçament i la creació de diverses galeries cap allà, però van durar poc i no es van consolidar; el mateix que va passar, poc després, amb la zona del flamant Macba, en la qual només queda la Galeria dels Àngels. Consell de Cent es mantenia impassible, però amb poc més d’un any ha patit una bona sacsejada. Tampoc ha estat cap drama, més enllà de la destrucció d’alguns locals, com ara l’antiga galeria Joan Prats projectada per Josep Lluís Sert, que va sobreviure quan Isabel de Pedro, de forma molt respectuosa, hi va instal·lar una botiga, però ha desaparegut quan n’ha pres el relleu la marca Nautica, que no ha estat per miraments patrimonials.

Joan Prats s’ha replegat en l’altre local que tenia, l’Artgràfic; la Carles Taché ha marxat a prop de CaixaForum; la Senda ho ha fet cap a Arc de Triomf; i la Rainha Lupa, que ja havia canviat de lloc i de nom, rebatejada ara amb el de la seva promotora, Rocío Santa Cruz, ha obert a la Gran Via, quasi davant del Ritz, a poc més de cinquanta metres d’on havien estat les cèlebres Galeries Laietanes, del marxant Santiago Segura. En el fons gairebé tothom ha sortit guanyant amb el canvi, amb espais airosos i agradables que generen uns altres recorreguts repartits per la ciutat.

La nova Senda, al carrer de Trafalgar, al costat de l’antiga fàbrica Sert i Solà, proposa un diàleg entre dos artistes de la casa, un d’internacional i molt consolidat, Peter Halley (Nova York, 1953), i un de molt jove i local, Yago Hortal (Barcelona, 1983). El més destacat és que la idea ha sorgit del conegut pintor americà, i el diàleg resulta del tot reeixit amb la confrontació de tres grans teles de cadascú, de format i cromatisme semblants, però d’estètica i execució radicalment oposades. Geometria i gest es contraposen i estableixen una relació molt interessant. A la vegada, també han fet unes obres conjuntes, a partir d’imatges digitals, i val a dir que no assoleixen la intensitat de les teles per més que siguin una bona declaració d’intencions.

La segona exposició de Rocío Santa Cruz està dedicada a la producció recent de Jordi Teixidor (València, 1941), Premio Nacional d’Arts Plàstiques 2014, artista que feia més de 15 anys que no exposava a Barcelona, tot i que és un habitual a la galeria Michael Dunev de Torroella de Montgrí. A l’espai de la Gran Via, l’abstracció geomètrica de Teixidor llueix. El pintor valencià parteix de dos punts equidistants. D’una banda, del Matisse més radical dels anys deu, el de La Danse, L’Atelier Rouge, o l’enigmàtica Porte-Fenêtre à Collioure. I de l’altra, dels pintors abstractes nord-americans Ad Reinhardt i Barnett Newman, als quals també afegeix, darrerament, l’escultor Donald Judd, amb el seu concepte de mòduls i de capses, però que Teixidor reconverteix en marcs de les seves elegants finestres, en les quals, a diferència de l’emblemàtic escultor minimalista, sempre deixa veure la mà de l’artista.

L’Artgràfic del carrer de Balmes ha assumit molt bé la reconversió en només Joan Prats. Ja no és la segona línia de l’empresa, sinó un espai magnífic. Ara ret homenatge pòstum a un dels seus artistes més celebrats, Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005), amb una selecció de papers i teles que van del 1978 a les darreres obres del 2005, amb algunes obres tan emocionants com Ornamental I, del 1992.

Si deixem a banda la Galeria Eude, la Sala Dalmau que està més allunyada, i els antiquaris, la Toni Tàpies és l’única d’entre les importants que s’ha quedat al preuat rovell de l’ou de Consell de Cent. Però des del 2013 ja no és una sala que aposti per l’art més contemporani, amb una programació rellevant, sinó que és un punt de venda de l’obra d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012). Ara aplega una tria irregular de teles menudes de l’artista, amb el títol emblemàtic, i programàtic, de Res no és mesquí. I és que, quan una zona esdevé un top comercial, ho acaba arrossegant tot darrere seu.