A les urnes

Passats 50 dies des de les eleccions generals encara no tenim Govern. No passa res, forma part de la realitat d'una democràcia parlamentària en la qual és forçós tenir un nombre necessari de suports per aconseguir la investidura i per governar durant quatre anys.

El que sí que surt de la normalitat és que sectors del món empresarial i dels mitjans de comunicació pressionin els líders polítics perquè no es tornin a convocar eleccions. Els uns els acusen de no estar a l'altura de les necessitats del país, els altres els atribueixen no saber interpretar els designis de l'electorat, la majoria els inculpen de no tenir capacitat de diàleg. Aquests comentaris van acompanyats gairebé sempre d'un consell sobre com i amb qui han de ser els pactes.

L'únic aspecte que em sembla clar és que no es pot pactar amb qualsevol i a qualsevol preu. En això dels acords per governar jo sóc molt clàssic: acords amb els partits de dretes o amb els d'esquerres. Res de barreges.

Es tracta de situar-se en el mateix eix ideològic per construir respostes similars als quatre grans reptes als quals ha de fer front el nou Govern. D'una banda, les enormes desigualtats produïdes pel sistema capitalista, aguditzades per la crisi econòmica i per les polítiques austericides de la dreta nacional i europea. D'altra banda, davant del canvi climàtic, promoure un nou model productiu i de consum basat en les energies renovables i en l'estalvi. En tercer lloc, una reforma de la Constitució espanyola per adequar-la a les necessitats d'una societat del segle XXI. Finalment, solucionar el problema territorial a partir del diàleg i de la celebració d'un referèndum vinculant perquè els catalans (i altres nacions) puguem decidir la nostra relació administrativa amb la resta de l'Estat. Podríem ampliar la llista amb la imprescindible i urgent reforma fiscal progressiva que gravi qui més té i amb mesures dràstiques contra la corrupció pública i privada.

Davant d'aquests temes essencials que cal resoldre, no es poden barrejar naps i cols. No poden pactar partits de dretes —com el PP i Ciutadans—, que proposen una resposta més liberal, més individualista, obsessionada per la unitat d'Espanya, més austeritat i menys impostos, amb les forces d'esquerra, que plantegen propostes basades en el bé comú, en la progressivitat fiscal, en el fet que les persones tinguin dret a una feina digna i en una aposta clara contra el canvi climàtic en tots els àmbits de producció i consum.

No té cap sentit un pacte a l'estil alemany entre el PP i el PSOE, com proposa, entre d'altres, Felipe González des del seu “dolce far niente” aconseguit gràcies a les portes giratòries. De fet, el PP no pot pactar amb ningú fins que no faci neteja total de la corrupció que envaeix el seu quefer polític. Ciutadans no pot pactar amb Podem, En Comú o IU per les seves propostes territorials (nacionalistes), econòmiques i fiscals. I el PSOE no pot pactar amb els partits d'esquerres per les seves propostes territorials (nacionalistes), per la seva dependència a la troica europea i perquè els barons i dinosaures del partit li traurien els ulls a Pedro Sánchez.

Durant aquest període de temps hem obtingut més informació sobre les pretensions polítiques i de gestió dels diferents partits. Han posat sobre la taula propostes concretes que ens van ajudar a definir el nostre vot. Des de les eleccions han sortit a la llum més casos de corrupció al PP, els partits nacionalistes catalans han demostrat que no serveixen per res al Congrés ja que estan en fase desconnexió, els barons del PSOE tenen emmanillat Sánchez, Ciutadans ha mostrat la seva cara més ultraliberal, Podem està decidit a canviar aquest país però haurà d'enllustrar la paraula humilitat i IU lluita, des de la injustícia electoral, per representar els milers de vots que va aconseguir.

Anem, doncs, sense por i amb il·lusió a les urnes per decidir un nou Govern que sigui capaç de tornar l'alegria als electors. Si algú pot transformar aquest país en un sentit progressista som els ciutadans mitjançant les urnes i al carrer. Fem-les servir.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.