Despullar els polítics

Fa temps que estic radicalment convençuda de les bondats de la transparència com a instrument per lluitar contra l'abús de poder i la corrupció. I no obstant això, de sobte m'he trobat preguntant-me: era això el que volíem realment? Fins on ha d'arribar la transparència? Continuo pensant que és indispensable obrir a la mirada dels ciutadans els processos de decisió política, i també que és bo poder seguir l'evolució del patrimoni dels polítics mentre són al càrrec. Però resulta inquietant que la transparència pugui utilitzar-se, no per fiscalitzar el poder, sinó per tafanejar, tergiversar i deteriorar la imatge dels polítics.

Hem vist una mica això després de la publicació del sou i patrimoni dels 41 regidors de l'Ajuntament de Barcelona, que acaba d'estrenar portal de la transparència. I també amb la publicació dels béns dels nous diputats de Podem després de les eleccions del 20-D. No és casualitat que en tots dos casos hagin estat càrrecs electes d'esquerra els que amb més intensitat —i ferotgia, diria jo— han estat objecte d'escrutini.

S'ha especulat molt sobre el fet que l'alcaldessa Ada Colau “només” tingui 4.239 euros estalviats, la qual cosa per uns és un mèrit i per d'altres un demèrit. La dada ha propiciat tot tipus d'especulacions que el seu únic objectiu era llançar una ombra de sospita sobre la incòmoda alcaldessa. Una cosa semblant ha passat amb el patrimoni declarat per Pablo Iglesias, ja que s'ha destacat com una cosa anormal el fet que “hagi duplicat” els seus estalvis en poc més d'un any i que aquests ascendeixin a 112.000 euros. Curiosament, els qui s'han escandalitzat no han trobat objeccions en ingressos similars o superiors d'altres diputats afins ideològicament, alguns guanyats gràcies a les seves connexions polítiques. Al final, pensava, la transparència servirà per demonitzar els polítics que més la defensen i que més han fet per implantar-la després de dècades d'opacitat.

Però tot això no és només fruit de la nostra particular idiosincràsia. Té a veure també amb una tendència general, altament preocupant, que Byung-Chul Han descriu en el seu llibre Psicopolítica (Herder, 2014). Crec que són ja diverses les vegades que he citat —i recomanat— aquest filòsof d'origen coreà format i establert a Alemanya. A Psicopolítica aborda precisament el paper de la cultura de la transparència en la societat del rendiment que caracteritza el model neoliberal. “La transparència que avui s'exigeix als polítics”, escriu, “és tot menys una reivindicació política. No s'exigeix enfront dels processos polítics de decisió (...). L'imperatiu de la transparència serveix sobretot per despullar els polítics, per desemmascarar-los, per convertir-los en objecte d'escàndol. (...) La societat de la transparència, poblada d'espectadors i consumidors, funda una democràcia d'espectadors”.

Publicar la declaració de la renda suposa més grau de transparència, però no de control dels processos de decisió. I per descomptat, els qui defrauden i cobren comissions no solen declarar-ho al fisc. El diner negre que repartia Bárcenas entre els càrrecs del PP no figurava a les seves declaracions. I tampoc els viatges de plaer que amb càrrec a l'erari públic feien membres prominents del poder judicial.

Mentre això passa, hem vist com es convertia en un gran escàndol que l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, es gastés 4.000 euros en unes “vacances de luxe” “molt més cares que les de Rajoy”, com si l'alcaldessa, com qualsevol altre ciutadà, no tingués dret a gastar-se els diners que ha guanyat honradament en el que li vingui de gust. Aquesta forma de passejar-se per la intimitat dels polítics, que fa només uns anys hauria estat considerada intolerable, té a veure amb la cultura de la transparència total que les noves tecnologies propicien.

El nou ordre exigeix que la gent bolqui sense pudor les seves intimitats a la xarxa, i mostri el que fa, consumeix i pensa. Quan la transparència total es converteix en exigència social, apel·lar a la privadesa es converteix en sospitós. I defensar-se de les intromissions, doblement sospitós. Alguna cosa deu amagar. El Gran Germà que vigila i amenaça des del poder ja és un mite del passat. Ha estat substituït per les dades massives en les quals estan exposats, però ningú se sent vigilat perquè ho fan voluntàriament. Per això es considera legítim tafanejar en la vida dels polítics, escodrinyar els seus béns, saber amb qui es fiquen al llit i com passen les seves vacances. La qüestió és despullar-los.