De la ‘pascalina’ a l’infinit

Blaise Pascal (1623-1662) va tenir una vida molt curta, però d’una enorme productivitat. És prou sabut que un dels orígens més genuïns de les calculadores dels nostres dies es troba en un invent seu, fet als divuit o dinou anys, en un moment en què ajudava el seu pare a fer comptes a causa de l’ofici que tenia. Per facilitar-li la tasca, el nen prodigi va començar a pensar de quina manera una màquina podria fer els càlculs aritmètics, i la va inventar —la pascalina—, fent honor a l’etimologia d’aquest verb: “trobar”. El cert és que son pare va veure de seguida que havia mig engendrat un ésser d’una intel·ligència molt poc comuna; tan excepcional que li va semblar que si l’enviava a l’escola, com hi anaven a l’època tots els fills “de família”, això li faria més mal que bé. Va decidir educar-lo a casa, ell i els mestres que va llogar, i el nen Pascal va transformar en acte tota la potència que tenia de naixement. Va fer un Tractat sobre els sons, que s’ha perdut, i un fenomenal Assaig sobre les còniques, que fins i tot va admirar el seu coetani Descartes, una altra barreja de matemàtic i filòsof —la tradició perdurarà fins a aquests grans savis que van ser Bertrand Russell, a Anglaterra, o Ludwig Wittgenstein, a Àustria.

Semblava clar que aquest noi estava destinat a l’administració de l’Estat, a l’advocacia o a una càtedra tan excepcional com ell mateix, a la Sorbona. Però el fet que, de petit, hagués estat educat amb una llibertat absoluta va fer, de retruc, que també fos absoluta la seva manera de calcular les coses de l’aritmètica i de la geometria, i, tant com això, les coses de la filosofia i de la religió. Sumeu-hi, a tot plegat, el fet que va passar uns quants anys a l’escola de Port-Royal, dirigida pels jansenistes, és a dir, els seguidors de la doctrina de Cornelius Jansen, una secció del pensament catòlic molt pertinent quan s’analitza el panorama religiós a Europa després de la reforma luterana. Segons una part de les teories jansenistes, l’home va ser creat lliure i sense mala consciència al Paradís, en estat de gràcia permanent. Però el pecat original va fer que aquella delectatio terrestris que havia estat pròpia d’Adam —i que ressusciten cada tant els aficionats a Rousseau, els hippies i els assemblearis de la CUP— es perdés a causa d’un pecat original per culpa del qual, per desgràcia, els homes anem a les palpentes, tant si creiem com si no. Aquest abisme que ens separa d’un estat de plàcida benaurança és un dels elements que es troben a la base del pensament religiós de Pascal, per la qual cosa la seva religiositat ha pogut ser considerada “tràgica”: vegeu el llibre magnífic, per molt marxista que sigui, de Lucien Goldmann, El hombre y lo absoluto (Ed. Península, 1985).

Afegiu a això l’agustinisme dels jansenistes i, més especialment, el de Pascal, per a qui Déu era sempre un deus absconditus, que de cap manera podia ser entès amb els instruments de la sola raó, ni de la sola fides, com van fer-ho els protestants. Tot l’arreplec de nòtules que Pascal va redactar amb vista a una Apologia de la religió cristiana, mai acabada, constitueixen els seus famosos Pensaments, menys apassionants que els assaigs del seu menystingut, per escèptic i mundà, Montaigne, i menys ben lligats —per força major— que les seves admirables Cartes provincianes. L’efecte que sempre fa Pascal, en aquest “llibre” —ara editat en forma abreujada, utilíssima i gradual, per Gonzalo Torné, amb el nom Tratados de la desesperación (Madrid, Hermida, 2015)—, és que Pascal hauria desitjat, en el fons, demostrar l’existència de Déu more mathematico, cosa que sembla llegir-se en el següent passatge de les Pensées: “Estem segurs de l’existència i de les qualitats de les coses finites ... però de l’infinit, malgrat saber-ne l’existència, n’ignorem la naturalesa: sabem que té extensió, com nosaltres, però ens confon el fet que, a diferència de nosaltres, no tingui límit. De Déu no en podem conèixer ni la seva existència ni la seva naturalesa, perquè no té ni extensió ni límit”.

Havent conclòs això, a Pascal només li quedava la mateixa sortida que a sant Agustí: credo quia absurdum; és a dir: sé que l’infinit matemàtic no serà mai equivalent a l’Infinit teològic, però m’arrisco a creure en Déu. És el famós pari, o repte pascalià: m’arrisco a creure en Déu perquè sempre hi guanyaré alguna cosa més que si m’obstino a negar-ne l’existència. I, com va escriure amb simpatia quasi il·lustrada: “Només conec dues classes de persones raonables: els qui serveixen Déu amb tota la seva ànima perquè el coneixen, i aquells que busquen Déu amb tota la seva ànima perquè no el coneixen”. Aquesta és la tragèdia no solament de Pascal, sinó potser de tots els homes.