Desigualtats

Oxfam ha publicat l'informe Una economia al servei de l'1% en el qual exposa amb cruesa les desigualtats que pateix un món on “els més rics estan absorbint el creixement dels ingressos i la riquesa mundial a un ritme alarmant”. La bretxa entre rics i pobres cada vegada es fa més àmplia: 62 persones tenen la mateixa riquesa que els 3.600 milions de persones més pobres del planeta. Aquesta desigualtat econòmica s'agreuja entre homes i dones en l'accés als serveis sanitaris, l'educació, la participació en el mercat laboral i la representació en les institucions.

L'informe constata que la “meitat més pobra de la població mundial només genera el 10% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a nivell mundial, però és la que viu en zones més vulnerables al canvi climàtic i en sofreix les pitjors conseqüències”. Queda clar que les desigualtats econòmiques també provoquen desigualtats de gènere i mediambientals.

L'informe ens mostra que les societats creen riquesa, però que està mal distribuïda o, cosa que és el mateix, “desapareix en un complex entramat de paradisos fiscals i tota una indústria de gestors de grans patrimonis garanteixen que aquesta riquesa no sigui redistribuïda, de manera que queda fora de l'abast de la ciutadania en el seu conjunt i dels Governs”. Dues dades per confirmar-ho: a) els paradisos fiscals amaguen 7,6 bilions de dòlars de fortunes individuals, una quantitat superior al PIB del Regne Unit i Alemanya junts; b) Oxfam ha analitzat 200 empreses, entre elles les més grans del món i les sòcies estratègiques del Fòrum Mundial de Davos, i revela que 9 de cada 10 tenen presència en paradisos fiscals.

És clar que aquest sistema, depredador, no és fruit de la casualitat, sinó de la decisió deliberada de sectors financers i econòmics que, amb la complicitat dels poders públics, renuncien a la seva funció de millorar la vida de tota la ciutadania en benefici de l'1%.

Totes aquestes desigualtats es ratifiquen al nostre país. Segons un informe de l'OCDE, a Espanya i Grècia s'ha empobrit encara més el 10% de la població que ja era més pobra. L'últim informe de l'Ajuntament de Barcelona sobre la distribució de la renda familiar per barris dibuixa una mostra, clara, d'aquest augment: una família de Pebralbes és 7,2 vegades més rica que una de Trinitat Nova. És realment preocupant que, en lloc de desaparèixer, les desigualtats augmentin any rere any, i provoquin que l'esperança de vida de les persones que viuen a Pedralbes sigui 11 anys superior a les que viuen a Trinitat Nova.

És necessari frenar aquesta situació, que és indigna. Tal com afirma l'economista Olin Wright, “encara que estiguem en un entorn hostil cal erosionar al capitalisme entès com la construcció d'alternatives per fer la vida millor”. Aconseguir-ho no és cap utopia, però fa falta valentia i decència política per eliminar les desigualtats creades pel sistema i defensades per algunes forces polítiques.

És imprescindible i urgent implantar polítiques per disminuir la desocupació; només així serà possible superar tanta desigualtat. Si l'existència material estigués garantida a través d'una renda bàsica o d'un impost de renda negatiu, com impulsa la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, segurament estaríem a prop de la solució del problema. D'aquesta manera, amb un ingrés garantit, els treballadors recuperarien el seu poder de negociació per exigir condicions de treball civilitzades i quantitats de diners raonables a canvi.

Si algú té una solució millor per fer disminuir l'atur, que continuarà creixent a causa de la robotització i la digitalització (segons el Fòrum Econòmic Mundial l'ocupació es reduirà en més de 5 milions fins al 2020), i evitar la pobresa i les desigualtats, que l'exposi de manera urgent. La proposta anterior està avalada per molts economistes, entitats i per algunes ciutats (Utrecht, Dauphin) que ja l'han estan posant a la pràctica. El que ens proposen les forces polítiques és el mateix d'abans, pegats reformistes que no van a l'arrel del problema: el dret a una vida digna.

Davant aquest panorama desolador, la política catalana ens distreu amb les essències pàtries, i l'espanyola està buscant desesperadament algú que vulgui governar.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història