Los Chichos i l’era del postureig

Ha estat una jugada perfecta, escolteu. El festival Primavera Sound anuncia el seu cartell i les xarxes s'han encès a partir d'un detall aparentment trivial: la inclusió de Los Chichos. En principi, ningú no pot objectar res: es justifica amb les invocacions dels organitzadors a “la diversitat musical”.

Apunteu més arguments respectables: ampliar l'horitzó sonor de la tropa hipster, la reparació d'una injustícia històrica, la reivindicació de la rumba suburbial. A continuació, esborreu tranquil·lament aquestes excuses. Recordeu: l'estètica que encarnaven Los Chichos ja va arribar als museus el 2009 (Quinquis dels 80, inaugurada al CCCB). Simbòlicament, van ser reconeguts a El de en medio de Los Chichos, un dels primers èxits d'Estopa el 1999. I també convé tenir en compte el seu grau de marginació.

És cert que, durant els seus inicis, els mitjans escrits prestaven poca atenció a les músiques més racials. Va ser el poeta José Miguel Ullán, llavors col·laborador d'EL PAÍS, qui va trencar el tabú, amb unes evocacions líriques de les folklòriques, que aviat va ampliar als puixants rumberos madrilenys.

En realitat, es tendeix a oblidar que Los Chichos clàssics van gravar per a una multinacional, Philips. Feien discos lluents, a tota orquestra; treballaven amb Ricardo Miralles, immortalitzat per les seves col·laboracions amb Serrat. Se'ls promocionava en ràdios i programes de varietats de TVE. La dada que venguessin més cassets que elapés obeïa a una realitat del consum, no a una menysvaloració prèvia del producte o –sí, s'ha arribat a dir– un apartheid racista.

Los Chichos van triomfar. El seu principal problema, en termes mercadotècnics, va ser l'aparició –quatre anys més tard– de Los Chunguitos. Competència dura: els Salazar tenien uns arranjaments més “moderns”, unes lletres menys truculentes, una imatge més informal. I van ser reclamats per Carlos Saura (Deprisa, deprisa, 1981) i per Paloma Chamorro per a La edad de oro.

D'alguna manera, els veterans van intentar seguir la pista dels seus joves alumnes. Los Chichos van fer cançons per a Yo, El Vaquilla (1985), la pel·lícula de José Antonio de la Loma: es va muntar un concert del grup al penal d'Ocaña, perquè actuessin davant del personatge, de nom real Juan José Moreno Conca, i els seus companys d'infortuni; els periodistes que erem allí guardem moments al·lucinants.

El 1989 van llançar un doble en directe, Y eso es lo que hay, amb producció de Joaquín Sabina i el reforç instrumental de la banda del cantautor. En aquell moment, dins de la indústria, l'acudit era que no se sabia qui tenia més perill, si Sabina o els rumberos. Aquests, a Interviú, feien gala de les virtuts de la cocaïna i de la seva excel·lent relació amb alguns membres del servei antidroga de la Guàrdia Civil.

I es va pagar un preu. El 1990 se'n va anar Juan Antonio Jiménez Muñoz, àlies Jeros, el membre més carismàtic del trio, rumb a una carrera en solitari que no va enlairar; afligit de depressions, va morir el 1995, en el que es va interpretar principalment com un suïcidi. El seu fill, Chaboli, casat amb Niña Pastori, s'ha ocupat d'impulsar un disc d'homenatge i rescatar cançons inèdites.

No tornarien mai a la cresta de l'ona, però el mateix destí esperava Los Chunguitos. Els quedava el circuit de segona divisió, combinat amb actuacions ocasionals davant de grans públics: l'any passat Los Chichos van arrasar a Viña Rock.

És cert que pocs es van assabentar d'una transgressió com aquesta d'un dels festivals més multitudinaris. I aquesta és la gran diferència amb el Primavera Sound, on mouen meravellosament als mitjans (i en aquesta categoria incloc els mateixos usuaris de xarxes socials). Saben que triomfaran, en tots els sentits de la paraula.

Presentar Los Chichos en un conclave de la modernitat com aquest és una esplèndida fanfarronada, una resposta directa a aquests crítics vinagrosos que acusen d'elitisme els festivals indies. Però es tracta d'un gest buit, on només es detecta una vocació de sorprendre. Aquí no es pretén dignificar les músiques anomenades “de carrer”; més aviat, és un capritx de gent rica, com aquells senyorets que –recordaven Los Chichos– els contractaven a les barres americanes de Salamanca per animar la festa.