_
_
_
_

L’Església antifranquista

Un documental relata el paper de l’Església catalana durant els últims anys de la dictadura, donant suport, i en algun cas liderant, les lluites contra el franquisme i a favor dels drets, les llibertats i la justícia social

La setmana passada vaig assistir, al cinema Girona, a la projecció d'un documental que relata el paper que va jugar una part de l'Església catalana (sacerdots, religioses, laics) durant els últims anys de la dictadura, donant suport, i en algun cas liderant, les lluites contra el franquisme i a favor dels drets, les llibertats i la justícia social. El documental recull sobretot actuacions que van consistir a posar a la disposició d'organitzacions clandestines de tipus polític o sindical espais en esglésies i convents perquè poguessin fer-hi reunions o assemblees que, pel seu caràcter subversiu, no podien celebrar-se en altres llocs. Es tractava d'utilitzar la clàusula del Concordat d'Espanya amb la Santa Seu que preveia el compromís de no-violació dels edificis religiosos per part de la Policia espanyola. Per cert, un compromís que en molts casos no es va respectar.

En repetides ocasions alguns membres de l'Església van posar aquest privilegi eclesial al servei d'organitzacions clarament contràries al règim. Els que vivíem llavors recordem que Comissions Obreres va néixer a la parròquia de Sant Medir de l'Hospitalet, que l'Assemblea de Catalunya ho va fer a Sant Agustí del Raval, o que el Sindicat Democràtic d'Estudiants va néixer als Caputxins de Sarrià; i que tant aquests llocs com Santa Maria del Taulat al Poblenou, Sant Pere de les Puel·les a Sarrià, i molts d'altres, però molt especialment el monestir de Montserrat, van acollir una gran quantitat de reunions, tancaments i actes fundacionals de transcendència política. M'encanta ara recordar que aquesta disponibilitat no va ser exclusiva d'espais religiosos, ja que per exemple algunes universitats i alguns col·legis professionals (jo era en aquells temps degà del Col·legi d'Enginyers) també van acollir reunions "clandestines", de menys importància que les que acabo de citar, però no de menys risc… En altres casos l'actuació d'aquestes persones va anar més enllà i es van convertir en organitzadors, col·laboradors, i fins i tot líders de moviments veïnals de caràcter reivindicatiu, i clarament polític. La història de Ca n'Oriach a Sabadell, Bellvitge a l'Hospitalet, les Oliveres a Santa Coloma, i molts d'altres recull l'actuació de "cristians compromesos" que en alguns casos van arribar a tenir un paper personal destacat en la posterior democràcia, moltes vegades a través del PSUC.

Recordo, a més, encara que aquest sigui un aspecte que el documental no pretén abordar, la tasca que en aquesta lluita per la democràcia van exercir algunes organitzacions de caràcter pròpiament religiós que, tant en l'àmbit sacerdotal com seglar, es van crear o es van renovar en aquells moments, sota l'impuls de la, insuficient però important, reforma que va suposar el Concili Vaticà. La Unió Sacerdotal, Justícia i Pau, Graduats d'Acció Catòlica, Congregacions Marianes, Pax Romana, el Grup de Defensa dels Drets Humans, l'ICESB… Totes tenien una dimensió religiosa, però al mateix temps clarament implicada en la transformació política i social. Suposo, ja que no puc aportar experiència directa, que alguna cosa semblant devia passar en els ensenyaments que s'impartien als seminaris catalans, ja que si no fos així, és difícil entendre l'aparició dels sacerdots obrers, i encara més la manifestació de sacerdots que va tenir lloc davant la Comissaria de Via Laietana, i que va acabar amb una càrrega policial i amb bastants sacerdots masegats o ferits.

L'actuació de l'Església, tant espanyola com catalana, va ser majoritàriament de suport al règim de Franco. Es pot comprendre en part com a reacció als excessos anticlericals d'una part dels que van donar suport a la República, però no es pot justificar el seu posterior silenci ni la seva complicitat. Per això és bo que aquesta imatge quedi completada i compensada amb les que aquest documental, i la que molts altres relats i testimonis, poden aportar. A alguns ens serveix per rememorar, i als més joves els pot permetre conèixer millor una part interessant, i de vegades oblidada, de la nostra història recent.

És molt recomanable per als qui estiguin interessats en aquests temes. Espero que la programació al cinema pugui perllongar-se més del que ara està previst (15 dies…).

Joan Majó és enginyer i exministre.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_