Cine de l’oest o teatre de l’oest?

He llegit en alguna entrevista al més llest de tots, convicció en què no només milita Quentin Tarantino, sinó també els infinits feligresos del seu cinema, que pretén fer tres westerns (com el seu estimat Sergio Leone) i que està segur que a John Ford no li agradarien aquestes pel·lícules. El segon demostra la seva lucidesa. És més que probable que l'autor de La diligencia, Pasión de los fuertes, Centaures del desert i L'home que va matar Liberty Valance fes una ganyota de menyspreu per la idea que Tarantino té del western i per la seva veneració cap a aquest horrorós i degradant gènere anomenat spaghetti western. Entre altres coses, perquè Ford volia que passessin moltes coses i molt complexes en espais oberts, en la impressionant geografia de Monument Valley, mai va mostrar gaire sang per parlar de la violència i no concebria que un western es desenvolupés gairebé íntegrament a l'interior d'un local. També li provocaven urticària les imatges alentides i la utilització del zoom.

Los odiosos ocho (el títol és infame) és el segon western i la vuitena pel·lícula de Tarantino, com ens revela en els títols de crèdit, com si fos un joc, l'excessiu egotrip del director. Em va fascinar l'anterior, el cínic i brutal Django desencadenat, el retrat més poderós i salvatge que he vist del racisme, molt més impactant, corrosiu i radical que l'oscaritzada Doce años de esclavitud. Sempre és més eficaç el talent que no pas les bones intencions. I el de Tarantino és inqüestionable.

El començament de Los odiosos ocho suposa un plaer per a la vista. Una diligència travessa una geografia magnífica mentre cau la neu i t'embolcalla el so del vent. I la música de Morricone sona profunda i èpica. L'agradable sensació que l'acció es desenvoluparà en els grans horitzons dura poc, uns quinze o vint minuts. La resta –i són tres hores de metratge– transcorre en el claustrofòbic espai d'una fonda solitària. I els pintorescos personatges no paren de parlar. I tots sabem que Tarantino és un gran dialoguista, amb un estil inconfusible, original, amb sentit de la paradoxa, molt agut. Però de vegades em cansa una mica tanta xerrameca brillant.

Sé que aquest duel que estableixen mitjançant les paraules és l'armadura d'una nina russa. Que el desenllaç ens sorprendrà, que les intencions de tots els personatges no són el que semblen, que Agatha Christie ja va practicar aquest joc mortífer a Deu negrets per tenir-nos en suspens fins al final sobre la identitat i les raons de l'assassí. Aquí ho són tots, ja siguin caçarecompenses ortodoxos o heterodoxos, bandits feréstecs o sofisticats, sanguinaris i filosòfics militars sudistes o unionistes, tots amb llenguatge pausat i de gallet ràpid, però el destí d'aquesta gent tan perillosa no el sabrem fins al final.

Hi ha coses, com gairebé sempre passa amb Tarantino, que funcionen admirablement en aquesta pel·lícula, com la creació de l'atmosfera, el progressiu suspens, les rèpliques i contrarèpliques àcides, els actors habituals de Tarantino interpreten amb solvència les ordres del seu director, però em sobra metratge (les situacions denses i molt llargues en un sol escenari, com la de l'inici de Maleïts malparits o la seqüència de la taverna, o el sopar en la mansió del bestial Di Caprio a Django desencadenat són modèliques, però no dominaven el 90% del metratge com a Los odiosos ocho), hi ha complaença gore en el vessament de sang, i a part del tema principal, la música de Morricone s'ha utilitzat de forma estrident, sona dodecafònica. Tarantino s'agrada massa. Imagino que entusiasmarà els seu fans. A mi, només a mitges.