Quentin Tarantino: “John Ford odiaria les meves pel·lícules”

Quentin Tarantino (Tennessee, 1963) fa anys que fa el que vol. Quan només era l'acomodador d'un cinema porno, quan aconseguia que els clients del seu videoclub lloguessin el que ell deia i ara, gran en un Hollywood comercial on els autors estan en vies d'extinció. La seva última aposta és The Hateful Eight, un western de 182 minuts que en l'era de les descàrregues a Internet està rodat en uns 70 mm panoràmics amb les mateixes càmeres amb les quals es va filmar Ben Hur i inclou, com els clàssics de l'època daurada de Hollywood, obertura musical i intermedi. I per descomptat, tota la seva violència i enginy verbal. Harvey Weinstein, el productor, l'ha deixat fer malgrat la crisi que viu la seva companyia, enmig d'una nova onada d'acomiadaments.

Per si no hi hagués prou pressió, els policies nord-americans demanen boicotejar l'estrena el 25 de desembre després de les protestes de Tarantino contra la brutalitat policial als EUA. Les feministes també alcen la veu contra un cinema com el seu, principalment d'homes i on l'única dona (Jennifer Jason Leigh) és copejada sense pietat. En poc més d'un mes l'Acadèmia de Hollywood dirà el que pensa del nou treball de Tarantino, quan anunciï les candidatures als Oscars. Però ara és el seu torn. “Sé que agrada al 50%, així que comencem amb ells i després parlem de l'altre 50%”, arrenca.

Pregunta. Amb The Hateful Eight torna al western, un gènere en vies d'extinció, amb un film que fa pensar en La diligència. Què pensarien els mestres de la seva interpretació?

Resposta. No sóc un enamorat de John Ford. Però adoro La diligència, pel·lícula que va suposar un salt al cinema modern. No crec que cap d'aquells directors apreciés el que faig. John Ford odiaria les meves pel·lícules. Molt sagnants. Molts juraments. El mateix diria d'Ernst Lubitsch, Howard Hawks, George Cukor... Són els directors que estimo. És alguna cosa generacional. Fins i tot Sam Fuller, a qui vaig arribar a conèixer i al qual li va agradar el meu cinema, tenia un problema amb el llenguatge. “Marty [Scorsese] també fa això i és avorrit!”, deia.

P. Més enllà de la sang i el llenguatge, què el defineix com a autor?

R. No em correspon posar etiquetes però sé que les meves pel·lícules són com minerals en els quals pots trobar diferents vetes. Col·lecciono temes. Bons actors. Farses on res és el que sembla. Temes racials. Aquestes vetes són presents a totes les pel·lícules.

P. La desconfiança i la traïció són altres temes seus. Aquest va ser el seu sentiment quan el blog Gawker va filtrar el guió de The Hateful Eight?

R. No se m'escapa la ironia. Va ser una combinació perfecta d'empipament, dolor i indignació, per no dir que em vaig sentir defraudat. Vaig pensar a no fer la pel·lícula. Mai havia tingut aquest problema. A més, el guió no estava acabat. Ha canviat fins al final. Em vaig enfadar amb la permissivitat amb què Hollywood tolera aquest tipus de comportament. Vivim una cultura corrupta en la qual es fan coses senzillament perquè es pot, perquè tots ho fan i perquè “quin problema hi ha?”. Almenys durant les setmanes en les quals vaig muntar el pollastre la gent que fa aquests sabotatges es va sentir malament per alguna cosa de la qual se solen vanar.

P. Abans parlava d'un problema generacional. Com ha canviat la indústria i el seu cinema des dels seus començaments?

R. Des que vaig fer Reservoir Dogs el 1992 per 1,4 milions d'euros hi ha hagut una evolució lògica. Avui gaudeixo d'una grandiositat en tots els sentits: pressupost, temps de rodatge… tot. Però la pel·lícula és molt similar. Estic segur que sóc més bon director. No em refereixo a ser més bon autor sinó a l'acte de dirigir. Sé el que faig. També vivim en un moment de canvi al cinema on ningú sap el que passarà en els propers cinc o deu anys. D'alguna manera el cinema ha desaparegut. Ara només veiem projeccions digitals. Cada vegada que faig una pel·lícula, durant aquells tres anys que em porta per regla general preparar un projecte, veig que la indústria es transforma. I tinc clar que no seré el vell del grup. Abans em retiraré.

P. Parlant ara a l'altra meitat, la que amenaça la seva estrena, què li diria?

R.Si fos una feminista de 21 anys interessada a escriure un assaig criticant la meva pel·lícula sobre la base de la violència de gènere, tindria un argument. Però com a creador, escriptor i artista la meva feina és escriure personatges interessants en tres dimensions. I no puc furtar a les dones els elements de sorpresa i abús als quals també sotmeto els homes. No puc posar-les en un pedestal.

P. I sobre el boicot anunciat pel Sindicat de policies?

R. Estan sent unes setmanes molt interessants. Vaig dir el que vaig dir [va parlar de “terror policial” i d'“assassinats” per part dels agents, entre altres coses] i tinc el dret a dir-ho. Em ve de gust que em tractin com algú que odia la policia quan sé que molts són fans? No. En absolut. Però m'agrada donar el meu suport a les famílies que han perdut éssers estimats en actes absurds i totalitaris. Sóc un optimista a qui no li agrada ficar-se en política, no obstant això, en ocasions salto a l'arena perquè quedar-se callat és donar-los la raó.