El “masoquisme femení”, segons Isabel Coixet

Són dones desorientades, que van pel món sense brúixola, víctimes d’“un masoquisme femení: les dones ens perdem més que els homes senzillament perquè constantment ens busquem; en ells el procés s'atura en un determinat moment i ja no hi ha aquest continu posar-se en dubte, adonar-se de les contradiccions”. Així són majoritàriament les dones, segons Isabel Coixet explica, que protagonitzen els films que ella mateixa ha seleccionat per al cicle que, des d'avui i fins a final de febrer, formen “Isabel Coixet: dones (bastant perdudes)”, que podrà veure's a la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona, i que programa simultàniament un cicle retrospectiu de la directora barcelonina. En el fons, les seves dones tampoc disten tant d'aquest retrat.

La francesa Party girl inicia avui (20.00) el doble cicle, presentat per la mateixa Coixet. Serà el primer dels 11 films d'altres creadors que ha escollit, en què es barregen clàssics com Letter from an unknown woman, de Max Ophüls (“en la protagonista veig moltes de les meves amigues, amb una fixació pel sacrifici, per empassar-se humiliacions”); Wanda, de Barbara Loden, o Rebeca, de Hitchcock, amb pel·lícules que fins i tot no s'han estrenat en sales comercials, com Kumiko, the treasure hunter, de David Zellner. Aquesta té una curiositat: Coixet la va veure al Museu d’Art Modern de Nova York i allà va descobrir la nipona Rinko Kikuchi, “una gran actriu, amb un talent que no s'ha acabat de valorar”, i que va participar a Mapa dels sons de Tòquio, de la mateixa directora barcelonina.

La visió de les dones que té la cineasta s'allunya del Hollywood actual i de films com Joy, amb Jennifer Lawrence, que narra la història d'una mare soltera amb tres fills: “Aquesta recerca de la llibertat a qualsevol preu és un model que no m'interessa i, en canvi, la meva naturalesa va més amb la Diane Keaton de Buscant el Sr. Goodbar”, contraposa Coixet, citant una altra de les pel·lícules que ha seleccionat. D'entre les 11, però, es queda amb La dona del costat, de François Truffaut: “És la pel·lícula, extraordinària per l'elenc de personatges, fins i tot Depardieu”. Una recent visita a una presó de dones li va permetre il·lustrar amb dades aquest “masoquisme femení”: “Un 85% de les dones que eren allà era per delictes de drogues perquè havien ajudat el seu amic, marit o germà amb el tema de les drogues”.

El cicle programat per Coixet es completa amb la retrospectiva més àmplia que s'ha fet de la seva producció. Els 12 films que la conformen (i el documental sobre ella Paraules, mapes, secrets i altres coses, d'Elena Trapé) arrenca demà amb Marea blanca i inclou els seus títols de capçalera, com Coses que no et vaig dir mai, Mi vida sin mí, La vida secreta de las palabras, Elegy, Mapa dels sons de Tòquio, Ayer no termina nunca o Aprendiendo a conducir.

Coixet, que s'asseu sempre a les sales lleugerament cap a la dreta “per escoltar per l'orella esquerra i així no em fa mal el cap” (des que de petita, quan entrava al cinema, li feia mal l'orella dreta fins que un xaman mexicà li va explicar que es devia a un rebuig del cervell a entrar en les pel·lícules), afronta ara el “difícil muntatge” de Spain in a day, després de visionar 22.000 vídeos. La pel·lícula estarà enllestida per al Festival de Sant Sebastià al setembre, informa Efe. Coixet treballa també en un projecte des de fa anys, La llibreria, de la qual ja té guió i ha començat el càsting, però encara està en fase de buscar producció.