Rajoy pressiona

Mariano Rajoy ha incrementat aquest dimarts la seva pressió sobre el PSOE i Ciutadans —sense anomenar-los específicament— perquè donin suport a un Govern “d'ampli suport parlamentari” al voltant de la seva persona. El que és sorprenent és que no ha dit com s'ha d'aconseguir. En res del que ha explicat s'entreveu alguna cosa que suposi prendre la iniciativa quant a programes o aproximacions a altres grups. Fins i tot s'ha permès valorar com un “detall” la qüestió de si podria nomenar un vicepresident o ministres procedents de partits diferents del seu; de la qual cosa es pot col·legir que tot el que no sigui donar suport a la seva investidura li sembla un mer detall.

En el nostre sistema constitucional, el Congrés dels Diputats ha d'investir un cap del Govern perquè la legislatura comenci. Si no ho aconsegueix al cap de dos mesos comptats des de la primera votació d'investidura, el Rei dissol totes dues cambres de les Corts i cal tornar a les urnes. Rajoy lliga curt qualsevol possibilitat de crisi interna en assegurar que, en aquesta circumstància, ell seguiria sent l'aspirant del PP, al mateix temps que descarta fer un pas enrere i promoure un altre candidat en el seu lloc per facilitar el consens.

Amb una manera de raonar més pròpia dels temps en què disposava de majoria absoluta, Rajoy no surt de l'inveterat costum d'esperar sense arriscar. Es conforma a desgranar unes quantes idees generals amb les quals considera que estan d'acord més de 200 diputats: “La defensa de la unitat d'Espanya, la sobirania nacional, la igualtat dels espanyols, el paper d'Espanya a la UE, la consolidació de la recuperació econòmica i la lluita contra el terrorisme”. Ningú pot dir-li que uns enunciats com aquests siguin equívocs, però sap que no tots els partits als quals apel·la comparteixen solucions idèntiques.

Reunir més de 200 diputats, per seguir amb la fórmula del president en funcions, exigeix que tant el PSOE com Ciutadans estiguin d'acord a mantenir-se amb el PP durant la legislatura. Com? Rajoy es limita a esmentar que el Govern de base parlamentària àmplia escometrà “les reformes que siguin necessàries”, no sense recordar que la majoria configurada així infondrà la tranquil·litat i confiança que necessiten els inversors i els agents econòmics i socials, cosa que mantindrà el ritme de creixement econòmic (3,2% aquest any, segons Rajoy). Només el torturador procés per establir un Govern independentista a Catalunya és una incògnita immediata a l'horitzó.

És veritat que el president en funcions transmet una idea de normalitat, en contrast amb la mala gestió que el PSOE ha fet de la situació postelectoral. La segona força política s'ha col·locat sota els focus com la derrotada en les eleccions del 20-D, malgrat disposar de la clau en qualsevol política de pactes. Això ha permès passar de puntetes sobre el fet rellevant que el PP va perdre 2,5 milions de vots i 63 escons en les eleccions del 20-D. Unes dades que configuren aquest partit com la primera minoria i, per tant, està obligat a treballar en pro d'una solució, sense confiar que n'hi hagi prou d'esperar que caigui la fruita madura.