Negociacions sense línies vermelles

Cap de les opcions polítiques que han concorregut a les eleccions del 20 de desembre pot proclamar-se guanyadora dels comicis. Encara que el Partit Popular ha recollit més quota de suport, ho ha fet a costa d'una nombrosa sagnia de vots i escons que deixa molt compromesa la reelecció de Mariano Rajoy. El Partit Socialista ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, encara que finalment no hagi resultat tan dolent com s'esperava durant la campanya. Podem entra amb certa força al Parlament, però sense aconseguir el seu objectiu de depassar el PSOE. I Ciutadans s'instal·la a la política espanyola amb menys espai del que s'esperava.

Així doncs, cap d'aquestes quatre forces es troba en condicions de ser massa exigent i de marcar línies vermelles, com ha començat a fer immediatament Pablo Iglesias. Des de la mateixa nit de les eleccions, el líder de Podem va llançar una taxativa sèrie de condicions (reforma constitucional, referèndum a Catalunya, referèndum revocatori a mig mandat presidencial), advertint que, si no s'accepten, li encantaria repetir les eleccions; una cosa que potser beneficiarà la seva estratègia partidista, però que enviaria senyals negatius sobre l'estabilitat política d'Espanya. L'home que traça línies vermelles amb tanta desimboltura simplement dirigeix la tercera força política d'aquest país –fruit, al seu torn, de coalicions–, quan no parava de proclamar-se en campanya com el pròxim president del Govern espanyol.

El que ara comença és un temps de negociació, que cal desenvolupar amb transparència. I l'actitud desitjable dels líders és justament la contrària a l'establiment de línies vermelles i de condicions sine qua non. És evident que el poble no ha lliurat a ningú la seva confiança majoritària. Per tant, és hora d'administrar responsablement els resultats del 20-D. Cal negociar una solució de govern des del convenciment previ que ningú està en condicions d'exigir taxativament als altres. Han estat unes eleccions sense triomfador, de manera que no cal enfangar el terreny sembrant línies vermelles abans que comenci el joc.

Els partits no estan en condicions de ser exigents, com ha fet Pablo Iglesias

La posició d'Espanya i les vides dels seus ciutadans poden veure's molt afectades si s'imposen la despreocupació o la frivolitat. Ni tan sols la conveniència de fer sacrificis personals hauria de ser un obstacle insalvable. Cap dirigent és insubstituïble. Cap. Si algun dels aspirants a la Moncloa ho fos de debò, els electors ho haurien deixat molt més clar.

També cal llegir correctament els resultats, lliure del desenfocament que s'ha donat a certes dades. En les eleccions del 20-D no s'ha aixafat cap dels partits clàssics. Les forces protagonistes de l'anterior sistema bipartidista han perdut molts vots i escons, però encara sobrepassen les forces emergents. Aquí no han guanyat els joves contra els vells, ni els nous partits s'han imposat sobre velles opcions. Anàlisis poc matisades pretenen obrir pas a aquestes interpretacions, massa desenfocades per considerar-les alguna cosa més que la continuació de la lluita electoral per altres mitjans, probablement pensant ja en una repetició dels comicis que pugui ser presentada com a prova de la buscada vulnerabilitat i inestabilitat d'Espanya.

Equivocar-se en la gestió postelectoral equival a posar en risc l'estabilitat d'Espanya

Hi ha dos elements clau que els negociadors haurien de tenir en compte. Un té a veure amb els riscos econòmics i financers que representaria la falta de solucions de govern en un termini raonable. L'altre és la qüestió sempre espinosa de l'independentisme català. Falten pocs dies perquè finalitzi el termini d'elecció del president de la Generalitat per al Parlament de Catalunya i, per tant, pot produir-se un acord de tots els independentistes per evitar la repetició de les eleccions en aquesta comunitat. El conjunt d'Espanya necessita viure aquesta situació amb alguna cosa més que un Govern en funcions i un Parlament on les forces polítiques es llancen línies vermelles al cap.

No parlem d'embolics ni de laberints impossibles. Cap de les forces competidores ha aconseguit els seus objectius en les eleccions del diumenge passat, però de les urnes ha sorgit, alhora, una clara demanda de canvi i un desig d'estabilitat. Els operadors polítics han de respondre el missatge de les urnes i per fer-ho han de buscar solucions constructives, lluny d'un estèril encastellament de posicions.