El zasca, el fistro i el madafaca

No ho acabo de veure clar. No vull dir amb això que hi estigui en contra, perquè proposar no és mai dolent, però el perill de precipitar-se pot acabar fàcilment vestit d’ineficàcia. Ho dic arran de la campanya que s’ha llançat per buscar substitut per al castellà zasca, forma que equivaldria, en el terreny verbal, a un bon clatellot, una bufa, una cleca. El que no fa tant era un moc, i antany un miquel. Una plantofada que desautoritza i alhora ridiculitza, i que circula amb una abundor ben poc qüestionable, tant en castellà com en català. Vaja, que ho diu tothom.

Ja n’han parlat Albert Pla Nualart i Magí Camps per mitjà de sengles articles als diaris on fan de bruixots de la llengua, i tots dos han convergit a proposar una solució ja existent en català, flist-flast, en tant que expressa, per la via de l’onomatopeia, la contundència no d’una plantofada, sinó de dues. Diu el diccionari de l’IEC sobre flist-flast: “Expressió que evoca el soroll de dos cops que es venten l’un darrere l’altre”. El terme és genuí, la fórmula és visualment potent, té gràcia i es pot substantivar fàcilment (“quin flist-flast que li ha fumut”), i tot apunta que amb una bona campanya pot arrelar sense gaires dificultats. Els responsables de l’Ésadir, el portal lingüístic de la CCMA, ja li han obert entrada pròpia.

No hauríem de descartar, tanmateix, que ens trobéssim davant d’una moda, com tantes sorgides dels mitjans de comunicació que han nodrit la col·loquialitat. Una moda que dura, sí, i potser encara sentirem zasques durant un bon temps, però d’aquí a poder confirmar l’arrelament definitiu de l’expressió queda molt camí per córrer. Em recorda molt el fistro. Qui se’n recorda, del fistro? L’èxit exorbitant de Chiquito de la Calzada —admetem-ho sense vergonya— va incorporar tot un seguit d’expressions extravagants a la parla col·loquial de molta gent, que es veia dient coses com candemor, cuidadín i fistro, i fins i tot fistro duodenal. També va circular amb força una mena d’interjecció de sorpresa o estranyament, afegint una erra final estrafeta (i una ela, també) a l’adverbi cómo, que resultava en un ¿cómorrrrl? que avui tothom negarà haver dit mai. Bé, ara tot això fa riure, i deu sorprendre els més joves, però hem d’admetre compungits que durant un temps el fistro va dur de corcoll els lingüistes.

¿Cal, doncs, cercar un substitut per al zasca, o bé acabarà morint com tantes altres expressions difoses pels mitjans? ¿O hi tenim un recel afegit perquè ve del castellà? Penso ara en el madafaca. Admetem que no té, ni de bon tros, l’extensió i la vigoria que està demostrant el zasca, però és cert que funciona com a fórmula simpàtica de salutació entre camarades i amics, com quan en castellà se saluden joiosament amb un joputa: “Ei, què feu, madafaques”. L’adaptació catalanitzada del motherfucker anglès és divertida i eficaç, i podria perfectament funcionar, sobretot si li engeguéssim una campanya a favor. Però... què hem de fer en aquest cas? ¿Tirem de diccionari a la recerca de substituts genuïns, per calçar-hi malparit, fill de puta, carallot, capsigrany o cap de cony? ¿Ens hi posem còmodes perquè l’anglès no ens revolta tant? O deixem que passi la moda?

No ho sé pas, això del flist-flast. Amb l’economia de llenguatge que imposa Twitter, mala peça al teler tenen les lletres mudes i els guionets, així que el veig més aviat com un flisflàs o flisflas. Llàstima l’homografia amb el nom propi (qui se’n digui patiria de valent), perquè la definició de l’esmentat miquel ens ve com l’anell al dit: “Refús, retret, menyspreu, desdeny, etc., inesperat, que deixa algú en mal lloc, que el mortifica, que l’humilia”. Vinguin miquels!