L’Administració eludeix la llei de transparència
La burocràcia frena la petició de dades públiques a càrrec dels ciutadans
El Parlament va aprovar fa un any la Llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern i, en els últims mesos, ha estat defensada reiteradament per l'executiu. La consellera de Governació, Meritxell Borràs, va arribar a definir-la com “una de les més completes i exigents del món, únicament equiparable a la dels països nòrdics, els EUA, Xile i l'Argentina”. A l'hora de la veritat, però, es dificulta el dret de petició i es denega informació accessible en la majoria de països europeus.
Amb la llei ja plenament operativa, EL PAÍS ha posat a prova l'efectivitat del text sol·licitant a l'administració catalana accés a dades que en principi haurien de ser accessibles per part dels ciutadans. El resultat no ha estat satisfactori en la majoria de casos i contrasta amb la relativa facilitat amb què els ciutadans accedeixen a la informació pública en països com el Regne Unit.
Quines escoles tenen més bones notes?
El Departament d'Educació ha rebutjat donar informació que permeti identificar les escoles amb millors i pitjors resultats en les proves d'avaluació de 4t d'ESO. Un mes després de fer aquesta petició, el Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu va enviar els resultats de les proves per escoles, però va decidir substituir el nom d'aquestes per un nombre que no en permet la identificació.
Després d'un recurs de reposició en què es demanava el nom de les escoles, el Consell —dos mesos després de fer-ne la primera petició— va decidir desestimar-lo. Va al·legar que aquestes proves no són una “avaluació de la qualitat del sistema educatiu sinó una avaluació de les competències i coneixements bàsics de l'alumne per proporcionar als docents indicadors pedagògics que serveixin per orientar i organitzar activitats d'educació i aprenentatge”.
La resolució també basa la seva negativa a proporcionar la informació en el fet que encara està pendent reglamentar de quina manera es faran públiques aquestes dades, i “ponderant el perjudici que eventualment es podria ocasionar als centres amb més mals resultats”.
Aquest fet contrasta amb la informació facilitada pel Departament d'Educació britànic, que permet conèixer informació de les escoles del país. Així, els ciutadans poden saber el percentatge d'alumnes de l'escola amb notes altes i baixes en els exàmens de lectura, escriptura i matemàtiques, el nom d'alumnes que tenen notes superiors i inferiors a la mitjana estatal, el percentatge d'absentisme escolar, el nom d'alumnes que tenen una beca de menjador, etc.
Quins restaurants tenen problemes d'higiene?
L'Agència de Salut Pública de Barcelona va decidir no proporcionar aquesta informació demanada mitjançant la Llei de la Transparència. L'Agència va argumentar que facilitar-la podria “interferir en la investigació de les infraccions administratives que se'n puguin derivar”. A més, va al·legar que publicar la informació relativa a la puntuació en les inspeccions de sanitat d'aquests establiments “queda fora de l'àmbit del dret d'accés a la informació pública, ja que es tracta de notes, i una altra informació que pot ser considerada com a documents de treball sense rellevància o interès públic”.
Al Regne Unit, el govern sí que considera d'interès públic que els ciutadans sàpiguen si el restaurant on mengen habitualment té una bona qualificació en la inspecció de sanitat, i per això publica una llista de tots els establiments que serveixen menjar (s'inclouen hospitals, universitats, etc.) i la seva respectiva puntuació en l'última inspecció.
Quant cobren les productores de TV3?
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals tampoc no ha subministrat els detalls dels contractes de TV3 amb productores audiovisuals externes. En resposta a la petició, ha al·legat que fer públiques les dades rellevants dels contractes pot afectar “drets o interessos de tercers”.
En la majoria de països europeus, les administracions disposen d'una adreça de correu electrònic a la qual es poden enviar peticions sobre qualsevol dada pública. En canvi, el periple dels ciutadans catalans per exercir el dret de petició és molt més llarg i complex. En molts casos això pot acabar frenant la petició.
Hem tingut més problemes per demanar informació a Espanya que a Sèrbia”
El primer pas és accedir directament al web. Els usuaris han d'emplenar un formulari en el qual s'ha de seleccionar el tema i subtemes de la petició, indicar el format en el qual es vol rebre la resposta i facilitar les dades personals, entre els quals han de figurar obligatòriament el nom, correu electrònic i nombre de DNI.
També s'ha de certificar que s'és major de 16 anys —els menors d'aquesta edat no poden exercir el dret de petició—, i acceptar que les dades personals siguin incorporades a un fitxer anomenat Accés a la informació pública, del qual és responsable el Comissionat per la Transparència i l'Accés a la Informació Pública.
L'advocat especialitzat en la Llei de transparència, Josep Matas, explica que “cada administració, segons la llei, pot decidir com demana al ciutadà que s'identifiqui, però la llei obliga a recollir un mínim de dades. Per exemple registrar-se una vegada i actuar després amb usuari i contrasenya o utilitzar un certificat electrònic”.
La pàgina web de transparència de la Generalitat promou que els ciutadans es donin d'alta en Idcat-SMS, un sistema que permet la identificació mitjançant el nombre de mòbil, al qual s'envia un PIN temporal per fer peticions en línia. Prèviament és necessari inscriure's físicament en aquest registre, i no totes les ciutats catalanes disposen d'una oficina per fer-ho.
Helen Darbishire és la directora d'AccessInfo, una organització dedicada a promoure el dret d'accés a la informació. Explica que aquest procés, que s'aplica tant en la llei catalana com en l'espanyola “demostra una falta de confiança des de l'administració pública cap al ciutadà. La idea que la persona ha de ser identificable és una mala concepció de la relació entre administració i públic. És una visió molt antiga de l'administració. No hi ha necessitat de saber qui és la persona, sinó que s'ha de lliurar la informació a qui la demani”.
Així mateix, recorda que el dret d'accés és un dret fonamental “que s'està violant amb aquest sistema que està fora dels estàndards no només europeus sinó internacionals”. Darbishire és categòrica sobre el que passa a Catalunya i la resta d'Espanya: “Hem tingut més problemes per demanar informació a Espanya que a Sèrbia o Mèxic”.
