Un salt decisiu
La cimera de París aconsegueix un acord històric contra el canvi climàtic
El món va fer ahir un pas decisiu per encarar la crisi ecològica que amenaça el planeta a causa de l'escalfament global. Per primera vegada en la història s'ha signat un acord universal vinculant per fer front al canvi climàtic. El text conté l'objectiu explícit que la temperatura mitjana no pugi a finals de segle més de 2°C per sobre dels nivells preindustrials, i el compromís de fer el possible perquè quedi en 1,5°C.
L'acord suposa un gran salt respecte del protocol de Kyoto, que va entrar en vigor el 2005. Mentre que aquell va ser subscrit només per 37 nacions, totes desenvolupades, el de París porta la signatura de 195 països, inclosos els dos contaminants més importants, la Xina i els Estats Units, que no havien subscrit el de Kyoto. Això configura un nou escenari en què per primera vegada s'aborda de forma global i concertada la preservació del planeta. El que s'ha acordat a París implica un missatge clar als agents econòmics perquè orientin les seves inversions cap a les energies netes i perquè apostin per un model productiu que no depengui tant dels combustibles fòssils.
A diferència del que va passar fa sis anys a la cimera de Copenhaguen, que va acabar sense acord i amb retrets agres i recriminacions mútues, el clima que es respirava a París després de la signatura era d'eufòria, i també d'alleujament. N'hi ha per això i més. La falta d'acord hauria suposat un gran revés i una pèssima perspectiva. Fa temps que la comunitat científica adverteix que el temps per evitar una catàstrofe s'esgota. Per aquesta raó, l'acord ha de ser celebrat com una fita, cosa que no impedeix una lectura crítica sobre algunes ambigüitats que conté. La més important, la falta de concreció en la reducció d'emissions.
El fracàs de les negociacions hauria posat al planeta davant d'una perspectiva pèssima
L'acord és jurídicament vinculant en tot excepte en els objectius d'emissió de gasos d'efecte hivernacle. De moment s'han acceptat com a vàlids els plans de reducció presentats voluntàriament per 186 països, però la suma d'aquestes reduccions no permet aconseguir l'objectiu que la temperatura no pugi per sobre dels 2°C. De fet, amb les reduccions compromeses fins ara, la temperatura global podria pujar a final de segle entre 2,7 i 3,7°C, la qual cosa tindria efectes catastròfics. Aquesta dada dóna idea del llarg camí que queda per recórrer per aconseguir l'objectiu acordat i aconseguir, com s'estableix en el pacte, que a mitjan segle s'aconsegueixi un equilibri entre les emissions de gasos i la capacitat d'absorció del planeta, la qual cosa ha obligat a incloure mesures de protecció dels boscos.
Com sol passar sempre que es dirimeixen qüestions tan importants i amb tants interessos en joc, l'acord és fruit d'un compromís i ha estat possible després de permetre certa flexibilitat en la seva aplicació. Però s'ha previst que cada cinc anys es revisi el ritme de compliment per establir les correccions necessàries. El mateix ha passat amb un altre dels punts centrals: el compromís de crear un fons verd per ajudar els països en vies de desenvolupament a lluitar contra el canvi climàtic. El compromís és que els països amb capacitat de fer-ho aportin almenys 100.000 milions de dòlars anuals a partir de 2020. Però ha quedat pendent concretar quant ha d'aportar cadascun i en quina mesura hi han de contribuir també els emergents. Una altra de les novetats és que per primera vegada es tenen en compte en un acord internacional compensacions per “pèrdues i danys” provocats pel canvi climàtic, tot i que s'exclou qualsevol reclamació de responsabilitats als països industrialitzats pel que han contaminat.
El que s'hi ha acordat llança el missatge que hem de virar cap a una economia basada en energies netes
Del que s'ha acordat a París se'n desprèn un reconeixement clar que el model econòmic basat en les energies fòssils ha de ser substituït per un altre basat en energies netes. Però la transició no serà fàcil. Especialment per als països en desenvolupament i per a aquells que, com la Xina i l'Índia, encara depenen en bona part del carbó. El model de seguiment previst i la revisió, cada cinc anys, dels assoliments aconseguits, exigirà un nivell de transparència que fins ara no existia. Aquest és sens dubte un altre avenç —en el qual els EUA ha insistit especialment— perquè exigirà habilitar mecanismes eficaços de verificació de les emissions.
Com era d'esperar, les organitzacions ecologistes no estan del tot satisfetes. Són pertinents les seves crítiques a les inconcrecions de l'acord i al fet que no s'han tingut prou en compte les necessitats dels països pobres, que són els que més estan patint les conseqüències del canvi climàtic. Però aquestes mancances poden ser esmenades en el procés d'aplicació. És possible que en relació amb el que hauria d'haver estat, l'acord es quedi una mica curt. Però si es valora en relació amb el que hauria implicat no aconseguir-lo, no hi ha cap mena de dubte que constitueix un avenç històric, i com tal hem de celebrar-lo.
