Vella lluna de Bilbao

Prenc el títol de l'últim llibre de Joseba Zulaika (Deba, 1948), que al seu torn el pren de Bertolt Brecht en la seva òpera amb Kurt Weill Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de 1930. Brecht mai va ser a Bilbao, però aquí va quedar això: “Aquella vella lluna de Bilbao… / Era la més bella! / Era la més bella! / Era la més bella! / Del món!” Que ha guiat Zulaika, amb generós do de donar la paraula, per compondre un poderós cant a la ciutat basca subtitulat Crónicas de mi generación.

Vieja luna de Bilbao (Nerea, 2014) ha merescut l'últim premi Euskadi d'assaig. La seva millor qualitat és per mi la llibertat expressiva i compositiva. És un llibre de memòries i alhora una psicogeografia urbana del sostingut anhel col·lectiu de canviar la vida i transformar la ciutat que es llegeix com una novel·la; un assaig construït amb tot tipus de materials de la intrahistòria i de la cultura, la més alta i la més baixa; un relat que dóna veu a centenars de bilbaïnes i bilbaïns que Zulaika ha entrevistat durant vint anys, en tant que etnògraf, com a observador participant que és en tot això, sense por de ser el testimoni excessiu que exigeix el quefer antropològic si no vols quedar-te en un relat que no compromet gens la marxa de les coses ni retorna res a les persones que t'han donat la seva història i les seves paraules. El llibre rastreja així la consciència d'una generació, la nascuda sota el signe del bombardeig de Guernika i crescuda en els anys de ràbia i foc que van seguir en la postguerra, que per fi s'han acabat.

És alguna cosa més, damunt, aquest llibre. La tapa ho expressa amb una precisió tal que em limito a transcriure-ho: “Un manifest per a una nova ciutat i un nou subjecte després del naufragi”. Perquè Zulaika fa anys que parla d'això, de l'Euskadi que reneix a partir de Polvo de ETA (Alberdania, 2007), un altre dels seus llibres, valent al·legat a reconstruir les coses, escrit quan es va donar l'alto el foc que per desgràcia no va ser definitiu fins al 2011, fet que només aparentment va deixar el llibre enrere. Val la pena tornar-hi.

La tapa ho expressa amb una precisió tal que em limito a transcriure-ho: “Un manifest per a una nova ciutat i un nou subjecte després del naufragi”

Zulailka és, des del 1990, un cert tipus d'exiliat, el transterrat que continua la seva feina fora de la seva terra. Ensenya des de llavors al Centre d'Estudis Bascos de la Universitat de Reno, Nevada, que actualment dirigeix. Amics bascos em diuen que a Euskadi és considerat com un heterodox, per defensar la desmitificació de l'essencialisme cultural i, ja que ha escrit molt sobre la violència, per parlar del Gran Altre d'ETA (el pes d'allò etarra en la consciència política de l'esquerra basca, quan encara no se n'havia desfet) i del Gran Altre de l'Estat: l'Estat com a antagonista o com a desig imprescindible per a aquesta mateixa esquerra. Alhora que posa en solfa la “mitologia de l'Estat” vehicula un concepte que m'agrada en particular, el de “súbdits ressentits”, que va de primera davant segons quines conductes i arguments.

També a Vieja luna de Bilbao hi ha tot això. Sense manies, amb audàcia i sentit de l'escriptura com a espai de diàleg que s'ofereix als lectors amb una mena de puresa intocada, mostrant sense més ni més que per establir diàleg només cal practicar-lo amb netedat. Va ser escrit en anglès (la traducció d'ara és de Carlos Herrero Quirós), per a un públic embadalit als Estats Units per l'aparició fulminant de Bilbao al mapa amb el Guggenheim. Zulaika abans havia dedicat al museu un llibre rigorós i amè, Crónica de una seducción (Nerea, 1997), recomponent com es va gestar i va aixecar aquest vaixell de titani encallat a la ria. La seva icona, l'edifici de l'arquitecte Gehry, Zulaika el presenta a la llum de les formes del Guernika de Picasso, l'escultura d'Oteiza i els volums del modista Balenciaga, ironitzant amb finor sobre el crític americà per qui les formes del museu són una variant de l'icònic vol de les faldilles de Marilyn Monroe en un carrer de Nova York. En fi, que és un gust llegir aquest llibre. Que també et llança a l'abisme quotidià de la droga i de les armes i et rescata a la llum del cant dels bertsolaris i el “corre la brama que encara hi ha miracles…”.

Una altra cosa és que hàgim de trigar tant a conèixer Joseba Zulaika, així com tantes altres veus basques, gallegues, aragoneses o d'on sigui que no sigui d'on sempre, que compten molt a la seva terra i que no compten per res en això que anomenem Espanya i que sovint, veuran, em pregunto si de bo de bo existeix.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF