La independència de Catalunya, una qüestió demogràfica?

La nit del 30 d'octubre de 1995, el Quebec es va quedar a les portes de la independència. Els partidaris de la secessió van aconseguir el 49,42% dels vots, nou punts més que en l'anterior referèndum de 1980, però 5 dècimes per sota del que necessitaven. Malgrat tot, estava en marxa un canvi generacional i molts van creure que la independència era qüestió d'asseure's i veure com creixia: un mer assumpte demogràfic. 20 anys després i malgrat que segons totes les enquestes els seus ciutadans se senten menys canadencs que mai, el suport a la secessió al Quebec ha caigut fins al 34%. L'evolució s'explica per molts factors conjunturals. Però, és possible en el cas català fer una predicció a 10 anys vista basada en la demografia?

Els ciutadans del Quebec se senten menys canadencs que mai, però l'opció separatista ha caigut del 49,42% el 1995, al 34%

En el cas dels joves sembla complicat establir un patró. Pere Masclans, informàtic barceloní de 23 anys, es considerava federalista abans del 2012. La victòria del PP, explica, va esgotar la seva paciència i no va veure cap altra opció que la independència per solucionar el que considerava un atzucac. Tercera via en un futur? No ho sap, però creu que la seva postura és irreversible. Masclans forma part del grup de joves de 18 a 35 anys que conformen el segment poblacional més gran a favor de la secessió (al voltant del 50%, més del doble que l'any 2006). En l'altre extrem, els més grans de 65 anys són els menys independentistes (un 36%). La teoria diria que a mesura que les generacions se substitueixin, la massa separatista creixerà. Però a més del temps, cal tenir en compte altres factors.

Hi ha tres elements que intervenen en aquesta evolució: l'efecte cicle d'edat (com evolucionen les actituds polítiques a mesura que es fan anys), l'efecte cohort (la qüestió generacional, quan has nascut i quins elements han marcat la socialització) i l'efecte període (els esdeveniments que afecten tothom per igual i que succeeixen en un mateix espai temps). En aquest últim cas es podrien col·locar les diades, la sentència del Constitucional, la consulta del 9-N…

Tots els que han viscut aquests esdeveniments variaran la seva aproximació a l'independentisme. Per això, l'augment ha estat pràcticament proporcional en tots els segments generacionals. Pablo Simón, politòleg i professor de la universitat Carlos III, veu dues dates clau: “La principal variació ha vingut per canvis molt bruscs i exògens. L'increment més gran de l'independentisme és després que el PP guanyés per majoria absoluta les eleccions. I ja només va baixar una mica a partir del maig del 2014 [Eleccions Europees], quan es va crear la percepció que alguna cosa podia moure's a Espanya”. Però fins i tot prenent l'assumpte generacional com a referència, la clau podria no estar tant en els més joves, sinó en el segment intermedi, que reemplaçarà als més grans de 65 anys. Pau Marí-Klose, professor de sociologia de la universitat de Saragossa, analitza l'evolució en dades però en minimitza l'impacte. “Aquí sí que podria pensar-se que per reemplaçament generacional acabarien sent substituïts per un grup amb més inclinació a favor de l'independentisme (que ara té de 50 a 64 anys), però la diferència, en realitat, no és tan significativa”, assenyala.

A Catalunya, els joves de 18 a 34 són els que menys espanyols se senten

L'experiència al Quebec, es compleixen ara 20 anys de l'últim referèndum, contradiu també aquesta associació entre joventut i independentisme que acostuma a fer-se precipitadament. Des del 1995 el separatisme ha caigut a la província francòfona fins als nivells més baixos que es recorden, fins i tot en la població més jove, on la xifra disminueix fins a un 30%. Com assenyala el politòleg canadenc André Lecours, “els joves que als 20 anys eren més independentistes ara no ho són als 30”. “Crec que és perquè la generació que ara té entre 18 i 34 anys no va estar socialitzada durant les negociacions constitucionals de 1980, començaments dels noranta i la campanya del referèndum de 1995. Aquest va ser un temps en el qual es percebia que el Quebec com a província era menyspreada pel Canadà”, analitza.

De la mateixa manera, com explica Lluís Orriols, professor de ciència política de la universitat Carlos III, és difícil saber si els efectes dels esdeveniments actuals podrien fer créixer el nombre d'independentistes en el futur. “No sabem si canviaran d'opinió al llarg del seu cicle vital. Tot aquest augment es deu en gran mesura a una resposta a la conjuntura. I si canvia, pot ser que es modifiqui també la postura”, assenyala. Alguna cosa que té a veure directament amb la resposta al conflicte que arribi des del Govern d'Espanya. El Canadà aporta aquí també algunes referències.

La possibilitat del mateix referèndum, la constant al·lusió al Quebec com a “nació” o la transferència de competències, com recorda Lecours, van tenir aquest efecte neutralitzador en la radicalització dels ciutadans. Avui, dos de cada tres quebequesos pensen que no fa falta una tercera consulta. El creixent factor generacional, per tant, va quedar completament  diluït per l'acció política.