La guardiola buida

Els preocupants esdeveniments que envolten el sistema espanyol de pensions estan passant gairebé inadvertits a causa de l'efervescència de la campanya electoral i la sensació de falsa tranquil·litat que produeix que el Govern espanyol hagi donat per resolt el problema de les prestacions amb una reforma parcial i sens dubte insuficient. Però el fet és que els ciutadans mantenen un elevat grau d'inquietud per les pensions, que a més consideren insuficients, i que algunes decisions polítiques recents, com la retirada de 7.750 milions del Fons de Reserva, confirmen que el sistema necessita un nou model de finançament que garanteixi els drets presents i futurs dels qui en depenen.

Sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20 de desembre, el finançament de les pensions es convertirà en el gran debat econòmic de la propera legislatura. Com més aviat s'accepti que la reforma de les pensions aprovada pel PP no resol els problemes de fons ni a mitjà termini del sistema, més aviat es podrà iniciar un debat sobre el procediment per proporcionar finançament suficient i estable al sistema.

El problema és greu, però per resoldre'l és obligatori no caure en la confusió. La buidada de l'anomenada guardiola de les pensions (un fons de reserva dotat amb 66.000 milions, del qual en queden avui aproximadament 35.000) està originada per l'impacte immediat de la recessió econòmica, l'enfonsament de l'ocupació i la caiguda de la protecció social als aturats (quan es deixa de percebre una prestació, s'acaba la cotització de l'aturat).

A més d'aquest problema n'hi ha almenys dos més de singular gravetat. El demogràfic i estructural es resumeix que l'augment continuat de l'esperança de vida després de l'edat de jubilació està erosionant la sostenibilitat del sistema. Com que tampoc s'aconsegueixen grans resultats en la creació de llocs de treball estables, malgrat que bona part de les polítiques d'estímul d'ocupació es financen a càrrec de la Seguretat Social, el resultat és una relació cada vegada més desfavorable entre el nombre de cotitzadors i el de perceptors. L'esperat augment de l'ocupació alleujarà sens dubte la situació financera, però seguirà sense resoldre la qüestió principal, que és l'ampliació de l'esperança de vida i, per tant, de les prestacions.

Perquè les pensions deixin de ser un problema recurrent, resolt amb pegats de futur incert, cal un debat públic entre les forces polítiques i els agents econòmics sobre la base que el sistema necessita noves fonts d'ingressos, i que la solució també té a veure amb la despesa, i que probablement calgui fer modificacions legals que elevin l'edat de jubilació i desactivin les càrregues tributàries sobre els jubilats que treballen. S'ha de valorar tot i decidir si cal augmentar el finançament pressupostari, si és preferible recórrer a la imposició indirecta o a nous tributs finalistes. Aquest és un debat que concerneix tota la societat i, desafortunadament, ja s'ha ignorat durant massa temps.