Intens i emotiu

No es fan 75 anys cada dia. I celebrar-los, a més, sobre un escenari i davant d'un públic entregat que omple a vessar un lloc com l'Auditori, no està a l'abast de qualsevol. És clar que Raimon no és qualsevol i, després de 52 anys ininterromputs de cançons i un estat de forma immillorable, pot permetre's això i molt més.

Perquè no serà un sinó dos Auditoris els que s'ompliran per a l'ocasió i perquè un final de concert com el d'ahir dijous tampoc és habitual en els nostres escenaris: gairebé deu minuts es va mantenir el públic dempeus, aplaudint i demanant a l'uníson Diguem no. Ningú es va moure del seient i Raimon va haver de tornar a l'escenari ja amb la camisa per fora, "No teniu pietat", per interpretar el reclamat himne que, lògicament, tot l'Auditori va corejar en una entranyable mostra, una més, de total compenetració entre el públic i l'artista. Un compromís compartit al llarg de les dècades que segueix conservant tota la seva actualitat.

Abans de l'últim i commovedor Nosaltres no som d'eixe món, dues hores de música sòbria i profunda s'havien succeït sense alts i baixos. Un concert que desprenia maduresa tant escènica com poètica i musical i en el qual alguns himnes inevitables (La nit, Quan jo vaig nàixer, Al vent, Jo vinc d'un silenci, Al meu país, La pluja) s'havien barrejat amb absoluta normalitat entre poemes medievals i reflexions d'una contemporaneïtat pertorbadora.

Amb camisa vermella, pantalons foscos i una guitarra que va utilitzar poc, Raimon va començar la nit amb un punt intimista, A l'estiu quan són les nou, que marcaria gairebé tot el recital. Va recordar la seva personal versió de La Internacional i es va passejar amb la mateixa agilitat entre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents va tornar a marcar un dels moments més emotius de la nit), Amselm Turmeda, Jaume Roig, Salvador Espriu o Pere Quart. Quan jo vaig nàixer va arrencar els primers aplaudiments de complicitat, les primeres frases puntuades amb calidesa, Indesinenter va tornar a posar la pell de gallina a més d'un i fins i tot es va colar, com qui no vol la cosa, una cançó que encara no ha gravat, I nosaltres amb ells.

La mà alçada, tancant-se amb força i tendresa, Com un puny, va ser la conclusió lògica d'un concert sense trampa, intens i emotiu, que es va desbordar amb quatre bisos i l'apoteòsic Diguem no final. El públic dempeus aplaudint i Raimon aplaudint el seu públic.