Fantasies animades d’ahir, avui i demà

Una vespa, un mosquit, una mosca, una xinxa i una puça es reuneixen al voltant d'una caixa de llumins. Són en una casa i el motiu de la reunió és “el insecticida que muerte les da”. Davant la ferocitat de l'enemic signen la rendició i fugen de la casa cantant: “DDT Chas no hay quien te aguante”. És la imatge animada que van utilitzar els anys 1955-57 els Estudios Moro, la gran productora de publicitat a Espanya en aquella època, per anunciar els insecticides Chas. La publicitat, a partir dels anys cinquanta, es va servir de l'animació per arribar a milers de consumidors potencials.

Els Estudios Moro van ser els autors d'una de les sintonies més populars en els inicis de la televisió a Espanya, aquell Vamos a la cama que s'imposava a totes les cases a les nou del vespre. La publicitat, l'època de la propaganda de la dictadura franquista, l'humor i pel·lícules, com Chico y Rita, de Javier Mariscal, Fernando Trueba i Toni Errando, o Las aventuras de Tadeo Jones, de Enrique Gato, formen part de la història de l'animació. Una història reflectida en el programa de cinema Del traç al píxel. Més de cent anys d'animació espanyola, que inicia la seva marxa a Barcelona, on la mostra es podrà veure fins al 13 de desembre per saltar, al febrer, a La Casa Encendida de Madrid i iniciar després una itinerància per països com França, el Japó, el Canadà i participar en els festivals del sector de Mèxic i el Brasil.

El programa està integrat per 63 títols d'autors diferents, a més d'una selecció de 17 anuncis dels Estudios Moro. Aquest recorregut comprèn des de les primeres animacions mudes, peces històriques des del 1908, fins a la fi de la dictadura, a més de curtmetratges contemporanis des del 1975 fins a l'actualitat.

“Ens trobàvem amb un salt en el temps des de Segundo de Chomón (1906) fins a la dècada dels vuitanta. Un buit que no podia existir perquè això és el que apuntava la documentació però ens faltava el material”, explicava la comissària de la mostra, Carolina López. Aquest projecte l'han impulsat entre el CCCB i Acció Cultural Espanyola (AC/E) i ha comptat amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, que aporta 18 dels títols, alguns recuperats pel Centre de Conservació i Restauració, on es van restaurar algunes de les cintes que es podran veure a la mostra, com el conte La doncella guerrera (1975), de J. Taltavull. Aquesta pel·lícula formava part de les 50.000 llaunes de Fotofilm-Riera, els laboratoris desapareguts fa anys, que es van incorporar el 2008 als fons de la Filmoteca.

La investigació en fons com els de la Filmoteca Espanyola, col·leccions particulars i fons d'empreses audiovisuals ha estat una part important per reunir el material que s'ha digitalitzat i es podrà veure en vuit sessions. Gargots inclou l'animació que ha sobreviscut de les primeres dècades del segle passat com L’Araignée (1908), del pioner Segundo de Chomón, o En los pasillos del Congreso (1932), de Ricardo García. La segona sessió, Sota el jou, és l'època en la qual es va realitzar Garbancito de la Mancha, que va ser el primer llargmetratge animat en color europeu. Va ser un producte de l'època en la qual el règim franquista es va servir de l'animació com a propaganda. El guionista d'aquesta pel·lícula va ser Julián Pemartín, autor de la Teoría de la Falange.

Temps moderns és la tercera sessió i recull, sobretot, l'impacte de la publicitat a partir dels anys cinquanta, un moment en el qual s'estimula el consum amb una marcada estètica nord-americana. La quarta està dedicada a Macián, considerat un dels noms clau de l'animació a Espanya amb llargmetratges com El mago de los sueños (1966), protagonitzat per la família Telerín. L'empremta de l'artista és el nom de la cinquena sessió que inclou treballs de creadors que veuen en l'animació el nexe d'unió de les arts. Més o menys a partir de la dècada dels setanta se situen noms com el d'Iván Zulueta, del qual es projecta Get Back, o l'artista plàstic Frederic Amat, que aporta Estela a la mostra, o Marcel·lí Antúnez, fundador de La Fura dels Baus, autor de Cromo.

La sisena sessió és Humor i massacre, que recull el postfranquisme, quan l'humor gràfic va ser clau. Un exemple d'aquest pes va ser el llargmetratge d'animació Historias de amor y masacre que va fer la revista El Papus, tot i que en aquesta sessió també s'han inclòs els que es podrien considerar com a precedents satiricopolítics de la seva època: La bronca (1917) i Cambó i l’autonomia (1918), tots dos anònims.

Destinació Hollywood (i més enllà) és la setena sessió de la mostra que engloba curts d'autors espanyols que han estat fitxats per companyies estrangeres, com Disney, Dreamworks i Aardman. L'última sessió està dedicada a la Pròxima generació, la que va arrencar als noranta gràcies a les múltiples possibilitats tecnològiques: Cada día paso por aquí (2004), de Carlos Arroyo, i Zepo (2014), de César Díaz Meléndez, són algunes de les produccions destacables.