Informació ansiògena

He hagut de buscar la paraula ansiogen/ògena a les xarxes i consultar-la amb experts –no està recollida als diccionaris acadèmics– per veure si podia incloure-la al titular d’aquest article. Prové del lèxic mèdic i terapèutic, significa allò que produeix ansietat. Es comprèn de seguida, encara que les autoritats lingüístiques no l’assumeixin fins que no tinguin altre remei. Em va saltar a la vista llegint al web de Le Figaro una entrevista amb la sociòloga de mitjans Marie Lhérault, al seu torn titulada: “Atemptats: Per què ens infligim el traumatisme de la informació ansiògena?”. Es refereix en particular al seguiment de la informació televisiva, a aquella forma de dol, diu l’experta, impossible d’evitar en circumstàncies com les del 13 de novembre. Dol, al seu torn, que el que té de catarsi col·lectiva té també, a través de la difusió de les imatges i de tants rumors, d’amplificació del traumatisme i sobretot de la por.

“Des del punt de vista del tractament de la informació”, considera Lhérault, “em sembla que hi ha hagut una feina de reflexió des dels atemptats del gener. Però encara hi ha grans progressos per fer: hi ha hagut una falta de pudor, sovint per part de periodistes joves sobre el terreny, en la forma d’entrevistar les persones que acabaven de viure o eren testimonis de l’horror. Al mateix temps, això és el que constitueix la llibertat de premsa: no es pot impedir que els mitjans relatin en temps real el que passa”. Deixo de banda l’aspecte relatiu als periodistes joves, que, potser, diguem, estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou. Uns emoluments, a més, miserables. La informació espectacular no és avui producte en exclusiva de la societat de l’espectacle iniciada als seixanta, fins i tot als cinquanta; és, en tot cas, la seva exasperació, el resultat de com pot un periodista jove guanyar-se –una mica, només una mica– la vida.

“Els mitjans belgues, més responsables o més servils que els francesos?”

Tot i això, potser el més interessant continua sent què és avui la llibertat de premsa. Esclar, esclar, qui ho negaria: No es pot impedir que els mitjans relatin en temps real el que passa. Bé, doncs això és el que els ha passat als mitjans belgues. Muts i a la gàbia. Le Monde publicava aquest dilluns al seu web una crònica de la seva corresponsal Cécile Ducourtieux a Brussel·les: “Els mitjans belgues justifiquen el seu respecte a les consignes de la policia”.

La periodista es pregunta d’entrada: “Els mitjans belgues, més responsables o més servils que els francesos?”, per a continuació explicar: “Els periodistes de Brussel·les van viure, la nit del diumenge 22 de novembre, una experiència col·lectiva completament inèdita. Van acceptar no comunicar, o gairebé, informacions quan la policia federal els va demanar, molt directament, amb la finalitat, els va dir, de no pertorbar la vasta operació en curs que llavors es feia a Brussel·les, als seus suburbis propers i a Charleroi per intentar arrestar els individus sospitosos de voler cometre atemptats similars als perpetrats a París el 13 de novembre”.

El diari de més difusió, Le Soir, va optar per la transparència, que no era la de seguir informant en temps real sinó dir per què acceptava una petició que va ser doble, del “centre de crisi” policial i del mateix primer ministre [Charles Michel], i va tuitejar: “Amenaces terroristes a Brussel·les. Le Soir suspèn la difusió d’informacions sobre les operacions en curs”. Menys aquiescent va ser la televisió pública, RTBF, el director de la qual, Jean-Pierre Jacqmin, va optar per censurar només els noms dels carrers afectats: “Després, les autoritats no ens han fet cap retret. De totes maneres, a Bèlgica no es donen ordres a la premsa!”.

Hi ha alguna cosa encara, fins i tot més extraordinària, per al record de la nit d’aquest diumenge a Bèlgica: la reacció de molts dels seus periodistes a la seva pròpia reacció de no informar, acceptant la petició de la policia. Es van posar a fer d’internautes, sobretot els de la capital, i van inundar les xarxes, durant dues hores llargues, amb fotos i un minivídeo d’un gat! Un gatet blanc amb els ulls molt oberts, espantats. “Un gran moment de desfogament col·lectiu”, narra la cronista Ducourtieux, que a continuació escriu: “‘Surrealisme a l’estil belga’, van decretar immediatament, en substància, els internautes francesos, admirats”. Diguem-ho així.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.