Vuit claus d’‘Ocho apellidos catalanes’

Aquest divendres, 20 de novembre, s'estrena la gran esperança blanca, la comèdia que hauria de rematar la taquilla d'un bon any de cinema espanyol, la continuació de la pel·lícula dels 56 milions d'euros de recaptació. Vaja, que arriba a més de 800 pantalles Ocho apellidos catalanes, i abans d'anar a les sales, repassem vuit de les seves claus.

1. Referències. Si la primera part basava el seu esquema en una barreja entre Benvinguts al nord i Els pares d'ella, en aquesta ocasió la referència és, segons els directors, La boda del meu millor amic. Però també hi ha una picada d'ullet, massa òbvia, a Good bye, Lenin!, i notes de Bienvenido, Mister Marshall, Torrente i Historias de Filadelfia.

2. La família catalana. L'estranya família catalana en aquesta ocasió es compon de dos: la iaia Rosa María Sardà i el seu nét, Berto Romero. Segons Romero, així s'han dividit en dos les referències als tòpics catalans. En realitat, s'han diluït. El precís atac sense pietat a tot allò que sigui basc –tòpic i realitat– de la primera part es converteix ara en un passeig amb el fre de mà posat per la comunitat autònoma en més ebullició política aquests dies. Si un vol fer mofa, se'n fa. Però amb totes les conseqüències. Riguem-nos fins i tot dels Pujol.

3. Karra Elejalde. El millor de la primera part, l'única cosa salvable de la segona. Elejalde va crear el protobasc Koldo basant-se sobretot en el seu pare. En una entrevista en aquest diari, Diego San José i Borja Cobeaga, els guionistes, explicaven que els encantava l'arrencada de Koldo a Sevilla, i que els costava treure'l de la ciutat andalusa per portar-lo a Girona. A l'espectador li passa igual. Més encara, quan ell desapareix de pantalla, es pon el sol.

4. Les presses. La producció de la pel·lícula es va començar amb una possible data d'estrena el març del 2016, uns dos anys després de la primera part. Però Paolo Vasile, el responsable de Mediaset, va accelerar el projecte. Havia d'estar a les sales el novembre del 2015, a temps d'entrar al compte de resultats de l'empori Telecinco. El guió s'ha escrit amb més presses, sense estar del tot rematat, patint ràpides reescriptures i el que Cobeaga anomena “el cunyadíssim”: tothom opinant.

5. Els paisatges. Per a la primera part, els autors es van inventar Argoitia, poble parc temàtic euskaldun. Soronelles, el poble seny fabricat per a Ocho apellidos catalanes, no funciona igual de bé com a geografia còmica. Argoitia semblava real, aquest es queda en cartró pedra.

6. L’actualitat. L'actualitat ha deixat vella Ocho apellidos catalanes. Tot ha anat massa ràpid per als ritmes cinematogràfics, i no xoca en excés una república de Catalunya. Com apunta el crític Salvador Llopart a La Vanguardia, “la major virtut d'Ocho apellidos bascos va ser la seva mera existència. La major desgràcia d'Ocho apellidos catalanes és, de la mateixa manera, la seva existència”.

7. Dani Rovira i Clara Lago. És curiós, surten menys en pantalla –els temps es reparteixen més entre tots els personatges–, però a Lago li han ficat més teca dramàtica a la seva Amaia. I ella ho aprofita. Rovira torna al seu Rafa: per a qui li va agradar a la primera, aquí està en la seva plenitud. A qui no, seguirà igual. El personatge és així.

8. Tercera part. Els creadors obren una porta a una altra nacionalitat per la qual podria transitar la possible tercera part (per cert, amb un estupend descobriment per al públic general, l'actriu Belén Cuesta), que seria un error. En realitat, San José ha fantasiat amb una idea millor, la de l'spin off de Koldo: “M'imagino el Koldo amb el seu vaixell entrant a Nova York. Envolta l'estàtua de la Llibertat i pensa: ‘Guaita, aquí també coneixen el lehendakari’. Passa per sota del pont de Brooklyn i, ple de goig, exclama: ‘Quina merda, el de Portugalete sí que és un pont”.

I epíleg: durant un temps, en els seus inicis Ocho apellidos catalanes s'hauria pogut titular Nueve apellidos catalanes. Així que aquí va una novena clau de propina. Hi ha molt humor sobre catalans? Hi ha més acudits sobre bascos o sobre catalans? En realitat, aquesta pregunta –de resposta palmària– no hauria d'influir en el resultat fílmic si es cuida. Quants acudits hi ha sobre terroristes gihadistes? Poquíssims. I no obstant això, una de les millors comèdies del segle XXI és la britànica Four lions, tan punyent com intel·ligent i divertida. Aquests dies és, a més, tristament premonitòria i doblement sàvia.