Moments amargs i plaents

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) és un autor prolífic. La simple enumeració dels llibres que ha publicat, alguns de bastant voluminosos, ultrapassaria els límits d’aquest article: de poesia, sobretot en els anys setanta i vuitanta; de narrativa, d’ençà dels noranta, i també d’assaig, ja en aquest segle. Tot plegat caracteritzat per un interès per la combinatòria de punts de vista; una visió de l’ésser humà més aviat pessimista, que comporta certes atzagaiades d’humor negre, i una sintaxi enrevessada i anacolútica.

Aquest Dos cors per una bèstia —símbol de l’ésser que conformen dos amants— que acaba d’aparèixer i que va rebre el premi Jocs Florals de Barcelona 2015 és un conjunt de 32 breus relats que de poemes en tenen només l’aparença, i si hi ha algunes línies que són versos és només per casualitat; és una opció deliberada —en Els proverbis (2003) manifesta la seva discutible opinió que “avui els recursos durs de la mètrica i la retòrica només resulten útils en clau satírica”— que no impedeix que ens vingui a la ment la guilla que diu que la fruita que no troba a l’abast és verda.

La veu que parla tan aviat ho fa en primera persona com s’adreça a una segona persona —“criatura implorant o fera impertorbable”—, sovint sense cap signe tipogràfic que indiqui el canvi. La llengua emprada, si no fos per l’ordre capgirat de moltes frases, sembla que intenta ser al màxim de col·loquial, fregant a vegades la vulgaritat —“aquesta és una nit per fotre-li pels descosits”—, cosa que no impedeix que els ulls de l’estimada siguin qualificats com “d’erínia i de mènada alhora” (personificació de la venjança i alhora nimfa al servei de Dionís, Déu n’hi do).

En aquest context, cada un dels textos presenta una situació, una escena d’una relació amorosa, amb anades i vingudes, conflictes i embolics; és un amor fet només de passió que no va enlloc i comença i acaba en ella mateixa: “L’amor és jugar brut”. I ens quedem sense saber si en algun moment és també jugar net, encara que sigui per variar.

Que l’amor és fet de contradiccions és cosa sabuda: és l’odi et amo de Catul que tants altres fins avui mateix han formulat; Palol, amb una expressió més d’estar per casa, en diu: “quan estem millor és quan estem pitjor”. L’amant viu moltes vegades en un mar de dubtes, però el poeta hauria de fer llum en les situacions confuses, no traslladar-les resignadament al poema. Un repertori de moments amargs i plaents, sempre envoltats d’interrogants, no aporta gaire res si la conclusió no va més enllà d’aquesta banalitat: “L’amor com una vana resistència a la descomunal demolició que opera el temps”.

Vista en perspectiva, i enmig de les dimensions colossals del cicles novel·lístics com El jardí dels set crepuscles (1989) o El Troiacord (2001), la poesia de Miquel de Palol, almenys la de l’últim quart de segle, apareix com un breu entreteniment. Si Dos cors per una bèstia ha rebut el guardó dels Jocs Florals de Barcelona és més com a reconeixement d’una trajectòria que per les virtuts específiques del llibre. En l’última plana, hi ha la frase “That’s All Folks”, tal com apareixia en la imatge amb què acabaven les historietes de dibuixos animats de la Warner Bros (“Eso es todo, amigos”, en el doblatge espanyol). ¿Ho hem d’entendre com un poema visual, com una broma destinada als happy few, o més aviat com un advertiment que no val la pena amoïnar-s’hi perquè tot plegat, la literatura i la vida, és un joc sense cap transcendència? Esperem, però, que no sigui un avís que no pensa reincidir en lirismes, perquè una revisió de tota la seva obra poètica, recorrent més als “recursos durs” que habitualment menysprea, seria una bona idea.