La gent de l’Almudena

Quan va acabar d'escriure El corazón helado, Almudena Grandes em va confessar en una entrevista que havia quedat exhausta. Després de cinc anys de preparació minuciosa, li va sortir una novel·la monumental, un relat torrencial, immens, amb anades i vingudes de la Guerra Civil al present, del present a l'exili i la postguerra. Aquell esforç d'immersió ha resultat ser un gran filó que ja ha inspirat tres novel·les més, totes amb el mateix fons: la memòria de la Guerra Civil i la postguerra, o millor, l'impacte que aquesta memòria té sobre tots nosaltres. Però quan anava per la tercera part de la quarta novel·la de la saga, l'Almudena va sentir una urgència, una necessitat irreprimible: havia de parlar del present, d'ara mateix. Havia de donar veu a les víctimes de la crisi perquè, tal com ella la veu, la crisi és una guerra que tornen a perdre els mateixos de sempre. Així va sorgir Los besos en el pan, un any a la vida d'un barri popular de Madrid, un relat coral de gent que té en comú la lluita per sobreviure, cadascú com pot, en aquesta guerra no declarada.

No és fàcil parlar sempre en present d'indicatiu i tampoc ho és condensar en les vivències i peripècies d'uns personatges corrents, herois anònims de batalles que ningú esmentarà en la posteritat, la complexitat d'una realitat tan crua i canviant. I no obstant això, heus aquí la que podríem anomenar com la gent de l'Almudena, perplexos, preguntant-se per què de sobte tornen a ser pobres i per què, a diferència dels seus pares o els seus avis, que van heretar la pobresa però també la dignitat, ells se senten ferits, fracassats. “Abans la pobresa no era humiliant, ara sí”, em diu l'Almudena.

En realitat, la dignitat no es perd quan es perd la feina, quan s'esgoten les prestacions o quan el sou cau tant que no arriba per cobrir les necessitats més elementals. Es perd quan no se sap per què passa ni què es pot fer per evitar-ho. Quan els perdedors, a més de vençuts, se senten culpables. A diferència dels seus avis, que sabien molt bé a quina classe pertanyien, ells no tenen ni autoestima social ni identitat col·lectiva. Ells no saben a què pertanyen en realitat. La classe obrera ja no existeix. Tampoc se sap del cert qui són els seus enemics. Els cauen els desnonaments, perden les beques, es queden sense feina sense veure la cara dels qui ho decideixen. Passar del proletariat al precariat significa alguna cosa més que baixar diversos graons en l'escala del benestar. Significa perdre la seguretat bàsica enfront de les contingències de la vida. Perdre l'esperança.

Amb feines intermitents, vivint corrents, pocs llaços es poden establir, i menys el tipus de llaços que es necessiten per organitzar l'autodefensa col·lectiva. En la guerra que l'Almudena descriu en la seva novel·la, només el barri els dóna pertinença. El que els cohesiona al final és la materialitat del terra que trepitgen i els afanys i anhels que comparteixen amb qui tenen al costat. Fins i tot quan estan tan sols com aquell home i aquella dona que es conformen a mirar-se sense dir ni una paraula, un dia rere l'altre, al cafè del metro en el qual fugaçment coincideixen cada matí. Al final, acabarà sent l'amenaça que penja sobre el seu centre de salut el que els reunirà a tots en una marea blanca que donarà un nou sentit a les seves vides.

L'Almudena els mostra amb tota la tendresa que és capaç de transmetre, que és molta. I els acompanya en les seves incerteses, en els seus sentiments de ràbia i frustració i en les seves estratègies per afrontar la realitat, com aquella àvia —ai, les heroiques àvies espanyoles— que col·loca l'arbre de Nadal al setembre per animar els seus. Petits gestos, grans resistències. Perquè en últim terme, del que parla la novel·la de l'Almudena és d'això que els filòsofs del 15-M anomenen resistències. Que en una primera fase consisteix a dir que no, parapetar-se i lluitar, no ja per remuntar, sinó per no continuar caient.

Li vaig dir a l'Almudena que és una marassa i que se li nota molt la cura, perquè al barri de la seva novel·la amb prou feines hi ha brètols. Bé, sí, n'apareix algun, com de passada, però més que malvats són pobres desgraciats oprimits per la por de perdre el poc que els queda. “És que els dolents de debò no són en aquests barris. Són pocs i viuen en un altre lloc, tots junts i ben protegits”, em diu. Esclar. Els de dalt i els de baix. Els de dalt cada vegada menys i més rics. Els de baix, cada vegada més i més pobres. Així són les coses. Ho diuen Piketty, Krugman i Stiglitz amb números. Ho diu l'Almudena amb paraules, a través d'uns personatges creats amb tot l'amor i tota la intenció, reflexos d'altres molt vius i molt reals.