Cap frivolitat

La resolució secessionista que la coalició Convergència/Esquerra i la CUP aprovaran avui al Parlament és una qüestió molt greu i d'implicacions perilloses per a la nostra democràcia. No ha de ser, doncs, frívolament menysvalorada.

S'equivoquen els qui recalquen que la seva presumpta factura tàctica, els qui subratllen que obeeix només a la voluntat de provocar reaccions majúscules o els qui sostenen que la seva aplicació seria més moderada que la seva literalitat. Al contrari, és una proclama de destrucció de l'ordenament legal: apel·la a trencar amb la Constitució, esmicola les principals previsions de reforma del mateix Estatut, viola la voluntat de la majoria dels ciutadans de Catalunya i fa una crida al desacatament frontal contra les institucions democràtiques. Suposa un veritable cop a l'Estat, un dels desafiaments més greus infligits a la democràcia espanyola i a l'autonomia catalana.

No es tracta d'una mera provocació abstracta, sinó d'un pla molt concret de ruptura de l'ordre constitucional. Perquè ordena que abans de 30 dies es tramitin a la Cambra lleis concretes per a la seva ruptura.

L'operació comporta greus riscos d'itinerari. La seva retòrica i objectius colpistes no deixen al Govern espanyol l'opció d'ignorar-la. Està obligat a recórrer-hi en contra davant el Tribunal Constitucional, i aquest, a admetre-la a tràmit amb l'efecte de suspendre-la. I així, automàticament amb totes les violacions de la llei que se'n derivin. El risc futur d'aquesta dinàmica ve de la passada demostració d'irresponsabilitat de les actuals autoritats autonòmiques del president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, a la nova titular del Parlament, Carme Forcadell. De la propensió a l'engany, el menyspreu a l'ordre, la deslleial astúcia i la corrupció del mateix partit que ell ha representat, se sap gairebé tot. De Forcadell en queden els seus extemporanis visques a una república inexistent; la seva confusió de la Cambra amb l'agitació que organitzava com a cap de l'Assemblea Nacional Catalana, i el desplegament del seu sectarisme menyspreant els partits d'oposició.

La presumpció que líders d'aquesta ínfima qualitat democràtica mirin d'oposar-se a les decisions judicials no només amb recursos, sinó amb enrenous al carrer, cau, doncs, pel seu propi pes. I ja se sap que l'estratègia de la tensió multiplica els riscos d'accidents, desitjats o no. D'efectes més nocius en un període de transició, com el preelectoral. La sensatesa d'uns i la proporcionalitat de tots hauria de ser l'agulla de navegar sempre. Però sobretot fins al 20-D i més enllà, fins a la consolidació d'un nou Govern.

Que la declaració unilateral d'independència com a seqüència a iniciar-se avui no va per aquí ho indica l'agenda economicosocial addicional aprovada pels dos grups secessionistes. De perfils ambigus i perfum radical (renegociació del deute), el pitjor no són les seves heretgies per a un partit business-friendly, com perjurava ser el de Mas. El pitjor és que no condemna les comissions del 3% ni els altres turbulents negocis pujolistes, ni obliga el Govern autonòmic entrant (algun dia n'hi haurà algun) a personar-se davant el jutge contra ells. Per això el secessionisme, també el d'Esquerra i la CUP, està jugant en la pràctica, digui el que digui la seva teoria, a favor d'aquesta ingent corrupció. Quants disbarats.