La ciutat educa?

És habitual trobar en els espais públics petits recintes dedicats als jocs dels infants. En veure’ls pensem en altres experiències, algunes de les quals van ser recollides fa no gaire temps a l’exposició Playgrounds del Reina Sofía de Madrid. Alguns dels elements que aquests espais de joc deixen veure conviden a repensar-los, o almenys a reflexionar sobre ells. Uns són fruit d’allò que podríem definir com els aspectes lligats a la protecció i la seguretat, que han anat augmentant espectacularment d’uns anys ençà, i uns altres de l’imaginari que sembla inspirar-los.

Els primers, els relatius a la seguretat, són els responsables dels paviments de cautxú o de les tanques que envolten aquests llocs de joc, tot separant-los de la resta dels espais que els contenen, massa semblants als pipicans que es fan perquè s’hi esplaïn els gossos. Aquests corralets sobreprotegits criden l’atenció en pensar en els que Hannie i Aldo van Eyck van dissenyar per a Amsterdam fa més de 50 anys, sense tanques ni proteccions, confiant que el trànsit i els infants pactarien una manera adequada de relacionar-se. A la vista d’aquells espais, ¿com hem de considerar els actuals? ¿Com un fracàs de la integració i la tolerància actuals? ¿No hi ha altre remei que construir-los així? ¿El temps transcorregut ens ha fet millors? ¿No resulta un excés de protecció que els paviments dels jocs siguin de cautxú? Aquesta sobreprotecció pot acabar fent que posem baranes als ports...

Si alguna cosa resulta d’interès d’aquests llocs és perquè si suposem, i creiem, com molts diuen, que la ciutat té capacitat d’educar, aleshores és innegable que en aquestes petites parcel·les dedicades als més petits la ciutat ho fa. Què s’aprèn, aleshores, de jugar en un lloc tancat? I què, de caure en un paviment de goma? Així doncs, la seva concepció és extremament important, i en aquest sentit té interès la forma i l’imaginari amb què es realitzen aquests llocs i els artefactes que s’hi col·loquen.

Es pot jugar amb coses molt simples, dibuixant a terra, arrossegant una caixa de cartró, passant per un tub de claveguera..., és la imaginació la que funciona. ¿Funciona amb aquests castellets ridículs de colorets amb tobogan incorporat? No tinc gens clar que l’espai públic, la ciutat, no pugui oferir uns elements de joc diferents dels que es poden comprar en qualsevol multinacional de la joguina, amb el seu disseny infantil, en el pitjor sentit de la paraula. ¿Les tanques dels corralets han de tenir aquest estil ofensiu? Ens adonem del retard que suposa des de l’època de Pippi Långstrump. Recordo que fa uns anys Fernando Amat explicava amb cert orgull que a la seva botiga, Vinçon, no hi havia jocs de llit per a nens amb donalds, mickeys i plutos. En el seu lloc hi havia llençols de la mida adequada i prou. Si alguns pares s’estimen idiotitzar amb jocs i llençols per a nens els seus fills, la ciutat podria discrepar de fer-ho amb els seus ciutadans menuts i oferir uns jocs i una estètica més elaborada i més intel·ligent. Si acceptem que la ciutat ha d’educar, podria ser mitjançant coses així? Des d’aquest punt de vista, els jocs apareguts al nou passeig de Sant Joan semblen haver començat a caminar en una altra direcció, malgrat utilitzar elements normatius diferents de l’habitual imaginari dibuixat.

¿El criteri d’utilitzar personatges dibuixats, com succeeix en alguns espais infantils, ja siguin de contes o de dibuixos animats, podria ser contestat? Per què els dibuixos animats han de personificar-se o materialitzar-se? Que els dibuixos utilitzin el recurs de la caricatura és una cosa, però que les construccions també l’utilitzin n’és una altra de molt diferent; i aquest és un dels defectes d’aquesta manera de dissenyar els elements de joc, que han passat de ser construccions abstractes fetes amb tub d’acer a construccions de fusta de cantells arrodonits i aspecte Hänsel i Gretel, sovint de colorets. Els nens, utilitzant uns pocs elements, inventen coses diferents; i aquest és un dels defectes d’aquesta manera de construir a partir d’estris arreplegats: ells els reuneixen i els farceixen amb la imaginació fins a completar l’escena o la cosa que volen representar; és per això que no trobo bona idea donar les coses tan completes i acabades.

No puc deixar de fer una darrera observació sobre l’aspecte d’aquests corralets infantils, i és que els espais d’estètica 15-M, com ara el Campo de la Cebada a Madrid o l’Espai Germanetes a Barcelona, semblen haver adoptat l’estètica que hom reclamaria per als infants. Significa això esperança?