De la (mala) consciència a l’acció

És normal que l’accionista d’una empresa es faci càrrec de la caixa de resistència dels obrers? Només és possible entendre-ho si qui protagonitza aquesta situació viu amb una enorme exigència el seu compromís catòlic i té consciència que ell és un privilegiat. Aquest és potser un dels punts culminants de la biografia de Josep Maria Vilaseca Marcet, situat en una posició incòmoda davant la vaga de la Harry Walker el 1970.

És un exemple singular, però que serveix per cridar l’atenció sobre un personatge important però amb poca visibilitat a la Catalunya del franquisme i la Transició. El fil conductor de l’actuació personal i pública de Vilaseca Marcet va ser el catolicisme; el que passa és que la seva interpretació del sentit de la fe va experimentar canvis transcendents. Iniciat en les congregacions marianes abans de 1936, la persecució religiosa durant la Guerra Civil va accentuar la seva autoexigència conduint-lo cap a una rigorosa religiositat, on tot el que feia quedava a expenses de la Providència. Per això, amb només 22 anys, en els primers anys quaranta, quan es proposava assolir unes fites professionals, confiava que “Qui vertaderament ho pot ‘sense el Qual res no som’ estarà a mon costat per auxiliar-me”. Era aleshores un nacionalcatòlic de cap a peus, que fins i tot justificava l’Índex de llibres prohibits del Vaticà com “una magnífica contribución a la causa de la civilización y la cultura”. Al llarg dels anys quaranta i cinquanta el seu integrisme no va minvar, mentre professionalment actuava com a advocat de l’Estat, qüestió sobre la qual Un país a l’ombra. Vida de Josep Maria Vilaseca Marcet ens diu ben poca cosa.

Una de les qüestions més interessants d'aquesta biografia és la narració del procés que duu Vilaseca Marcet a trencar amb el nacionalcatolicisme. De fet, el que es produeix és una transició en la forma de viure i entendre el catolicisme. El món dels vells catòlics propagandistes va de baixa, substituïts per l’Opus Dei. Ell no encaixa amb el que només són lluites pel poder. I aleshores l’acostament al catolicisme social és clau. Clarivident l’article La Primera Comunión de un colegio bien, en que marca distàncies amb la seva pròpia classe social. Una cosa portaria a l’altra, de manera que entendria que el món del futur ja no seria exclusivament catòlic, i el 1964 escriuria obertament que el futur havia de ser democràtic. Una evolució personal que connecta amb l’ebullició d’aquells anys. Com diu l’autor, Jordi Amat, Vilaseca havia fet el clic. I des d’aleshores s’implica en tot de projectes: editorials com Edicions 62, Estela, Laia; projectes periodístics com Cuadernos para el Diálogo o la renovació d’El Correo Catalán, i molts més, que són represaliats pel règim i que el distancien del tot, fins a fer-lo plegar com a advocat de l’Estat el 1967. El 1969 va posar en marxa la Fundació Jaume Bofill, la nineta dels seus ulls, des de la qual volia fornir unes ciències socials aplicades que permetessin millorar la vida de la majoria.

El seu activisme no tenia límits, i per això el 1974 el Govern Civil el qualificava com “uno de los hombres clave más peligrosos de toda Cataluña, el cual se halla vinculado a toda fuerza que signifique algo contra el Régimen”. No sabem si era el més perillós, però sí que aquesta biografia aporta material suficient perquè a partir d’ara sigui indispensable citar Vilaseca Marcet en els manuals que historien la Catalunya dels anys del franquisme.