Mendoza submergeix el seu detectiu en la corrupció

Explica Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) que moltes de les coses que posa en boca dels seus personatges a El secreto de la modelo extraviada (Seix Barral), el cinquè lliurament de la sèrie de novel·les protagonitzades pel seu detectiu —sense nom, perquè ho prefereix així—, que va iniciar el 1978 amb El misterio de la cripta embrujada, se li acudeixen caminant per la ciutat: “Per exemple, quan passejo per la Rambla o el passeig de Gràcia i m'adono que sóc l'únic que no sóc estranger”. Potser després d'una d'aquestes experiències, l'escriptor va decidir que un dels personatges de la nova obra opini que “Barcelona és capital de la quincalla i de la idiòcia”.

Unes anades i vingudes d'un detectiu desastrós que intenta esbrinar el que ha passat en l'aparent assassinat d'una model en el qual té molt a veure una trama de corrupció que bateja com la societat secreta APALF, els membres de la qual conspiren des del poder polític i econòmic en l'etapa tardofranquista per controlar el desenvolupament de Barcelona. I amb una segona etapa que entronca amb els temps actuals, amb alguns d'aquells corruptes a la presó o encausats: “No hi ha una segona intenció ni un sobreentès; és una realitat com qualsevol altra. Barcelona té turistes, fa calor, i també tenim corrupció”. Corruptes, afegeix l'escriptor, que surten de la burgesia catalana, “que és la que sempre és aquí i fa ballar a tots la música que volen”. “Jo no sé si tenim els polítics que ens mereixem, però sí que tenim els delinqüents que ens mereixem. Per cert, uns estafadors d'estar per casa que no fan enginyeria financera, sinó més aviat lampisteria financera”, fa broma Mendoza, que treu ferro al moment actual: “La corrupció ja hi era i ara s'estan prenent les mesures correctives. I jo no crec que això sigui dolent, perquè als dolents se'ls ha de castigar”.

El novel·lista, que ha tingut a la capital catalana matèria primera per a la seva extensa obra, basteix a El secreto... la trama policíaca que envolta la desaparició d'una model i la seva reaparició en un període de temps que va de l'època preolímpica (inicis dels vuitanta) a l'actualitat. Un flashback que utilitza per descriure els canvis socials i, en certa manera, urbans amb la seva ironia i cops d'humor característics. Algú s'imagina Jesucrist amb bici amb la inscripció INRI en una placa o polítics corruptes que celebren una reunió conspirativa la cara tapada amb una careta de Pina Bausch?

No hi falten certa dosi de malenconia, ni situacions estrambòtiques i absurdes que protagonitzen personatges que bateja amb noms absurds, com “la senyoreta Westinghouse” que en la novel·la primer és travesti, després coronel de la Guàrdia Civil i en la seva etapa final locutor del programa de ràdio de la ultradreta La Enseña.

Un sorneguer Mendoza, autor de novel·les com La verdad sobre el caso Savolta —que Seix Barral ha reeditat ara amb el títol Los soldados de Cataluña i que la censura no va deixar passar el 1973— o La ciudad de los prodigios, no s'imagina el seu detectiu resolent un enigma en una futura Catalunya independent: “No em puc imaginar res, perquè els novel·listes anem sempre al darrere de la realitat”.

El llibre va ser presentat ahir a la Pedrera, un dels edificis de Gaudí al qual peregrinen milers de turistes a Barcelona i que en la novel·la es presenta com un lloc segur per parlar “perquè no hi ha ningú”. “És veritat, perquè fa 40 anys aquest edifici estava abandonat; fins i tot tenia un bingo i un bar de mala mort. Costa de creure que allò s'hagi convertit en una destinació turística de primer ordre de tot el món”, apunta.

Diu l'escriptor que, encara que es pugui desprendre certa nostàlgia en alguns dels seus personatges en aquesta última obra, ell no se sent, en canvi, gens nostàlgic: “Jo no sóc d'aquells que diuen que abans tot era millor. Senzillament, les coses canvien. I malgrat la màscara tan amable d'aquesta ciutat al passeig de Gràcia i les zones que visiten els turistes, hi ha altres cares molt més conflictives als barris. I sí, confesso que m'irrita el tòpic publicitari de Barcelona, ciutat de festes i congressos. En això coincideixo amb els meus personatges que és la imatge de la ciutat de quincalla”.